Els últims sondejos electorals vaticinen una gran victòria del PP en les eleccions generals, alguns fins li donen majoria absoluta; pregaré perquè això no succeeixi ja que no són bones les majories absolutes, només ho són per al partit que les aconsegueix, però que acaba sempre inflant-se de vanitat fins a estavellar-se morint d'èxit. Que Rajoy no té carisma és cert, ni li fa falta, ja que es vota el partit, a més el carisma s'obté governant, no a l'oposició, i malgrat aquesta evidència alguns socialistes per consolar-se o autoenganyar-se van dient que a les enquestes en Zapatero com a líder treu més bona puntuació que en Rajoy. Això, tanmateix, no donarà més vots al PSOE. La crisi castiga el govern i enalteix l'oposició atribuint-li un poder i una capacitat decisòria més imaginària que real; la gent vol el canvi i creu, esperançada, que és impossible governar més malament que els que ara ho fan.

Les municipals i autonòmiques representaran el prolegomen de les generals i si no hi ha cap interferència en el decurs del temps res capgirarà la victòria del PP. Per altra banda la qüestió successòria del PSOE no distreu la gent dels problemes reals i en el cas probable que el candidat no sigui en Zapatero el daltabaix socialista serà més o menys el mateix, sense gaires matisos. El relleu d'en ZP representa el tema comodí dels debats, quan no saben de què parlar s'embardissen de forma vehement en una discusió bizantina i avorridíssima tot intentant esbrinar qui serà el nou candidat del PSOE.

Molts catalans estan farts dels socialistes, especialment de la frivolitat de l'actual president, però tampoc els agrada el PP pel tractament que ha tingut i té amb Catalunya; no obstant, aquesta dificultat entre triar PSOE o PP també l'experimenten ciutadans de l'Estat Espanyol, on manca un gran patit de centre. El PP a la dreta parlamentària no hi té ningú, fet que el converteix en un partit de centra-dreta, mentre que el PSOE a l'esquerra hi té les restes del que va ser el partit comunista i se situa una mica al centre. L'operació de disseny, de sofisticat laboratori sociològic, que va ser el Partit Reformista -quin nom més lleig!- va ser un fracàs i no perquè en Miquel Roca Junyent no fos un polític expert sinó per la improvisació i perquè el cognom Junyent esdevé impronunciable. Una cosa és la teoria i l'altra la pràctica, com sovint recordava el meu pare. Ningú que es digui Junyent entrarà de president a la Moncloa, en canvi Montilla sí que ha sigut president de la Generalitat.

El PSOE pot perdre feus electorals tan històricament fidels com Extremadura i Andalusia, on per les notícies que arriben sobre la corrupció socialista en el cas de les prejubilacions, els ERO, es demostra que el PSOE s'ha comportat amb prepotència i impunitat semblant a uns terratinents polítics i consideraren Andalusia com la seva finca privada. Igualment el PP pot reconquerir ciutats o exhibir ostentosament la fidelitat dels seus electors davant la debacle del PSOE, que va en camí d'ensorrar-se més.

Intentar ridiculitzar en Rajoy, com han fet dirigents socialistes igual que intel·lectuals orgànics a sou perquè una vegada anava sense el cinturó de seguretat dins del cotxe mentre feia unes declaracions o perquè una nit en un programa televisiu en directe no va entendre la seva pròpia lletra, significa que el PSOE està enfonsat i molt espantat pel que pot passar en la pròxima convocatòria d'eleccions generals. Una crítica ad hominem tan exagerada com miserable. Que aixequi el dit qui en alguna ocasió no ha entès la seva pròpia lletra, bé perquè ha escrit molt ràpid, en males condicions de lluminositat o pressionat per motius externs que el distreien. Jo en sóc un, ho reconec, massa sovint escric apunts en el primer tros de paper que trobo i àrdua és després la dificultat per desxifrar aquell gargot caligràfic. Tinc una carta d'en Josep Pla que em va enviar del tot illegible, fins dubto que ell entengués la seva pròpia lletra. Igual de grotesc és l'insultari que empra en José Blanco per desqualificar el PP, frikis, anarcoides. Fa riure. Es increïble l'atribució de comportament àcrata a Rajoy, home d'una peça, seriós i greu com un dia sense pa.

Cal recordar que fa 7 anys, el 2004, el PP avançava el PSOE en 5 punts en les enquestes, el sondeig donava al PP 170 diputats, 138 al PSOE, però en dos dies ho va malbaratar tot per dues raons: la mentida sobre l'autoria de l'atemptat i l'ombra allargada d'Aznar,que ens havia portat a la ?guerra de l'Iraq. La bomba de destrucció massiva va esclatar contra el el PP el dia electoral. Un Aznar altiu i autoritari, que no escoltava ningú i que es delia per gaudir d'una íntima relació amb Bush, el president dels Estats Units, l'amo del món. El que vull dir és que la tasca de formiga que ha anat fent el PP per erosionar el PSOE (que ell solet sense l'ajuda del PP ja sap suïcidar-se) durant 8 anys, es pot perdre amb poc temps i amb molt Rubalcaba pel mig. L'atemptat de l'11-M del 2004 va capgirar la intenció de vot, i en dos dies el PSOE en l'espring final va avançar al PP i un inesperat Zapatero, eufòric, va proclamar-se president.