La Final de Copa del Rei de demà a València té un munt d'al·licients. Els dos clubs més forts de la Lliga s'enfronten en un duel en el qual els blancs tenen les urgències històriques típiques del Barça dels anys setanta i vuitanta. Només els val una victòria per tal d'apaivagar el malestar dels socis i de bona part de la premsa.

L'empat de dissabte al Bernabéu fou celebrat per la parròquia local com una autèntica victòria. Malgrat que el campionat es decantava pel costat barcelonista, els seguidors blancs no van tenir més remei que felicitar-se perquè per primera vegada el seu equip no perdia contra el Barça des de feia molts mesos. Es portaven ja cinc victòries consecutives dels blaugranes.

No hi ha dubte, però, que el partit representa una guerra d'estratègies que no acabarà a Mestalla, sinó que continuarà a la Champions. Mourinho vol tota la pressió per a ell i prova d'això és el seu teatre que ja avorreix a Madrid, malgrat que els mitjans de comunicació no li han declarat la guerra encara, perquè els manca una altra ensopegada ja sigui a la Copa o a Europa per tal de carregar durament contra el portuguès. Si abans de dissabte els periodistes madrilenys el van deixar sol, després del partit a la sala de premsa va atacar durament els representants de l'As i de Marca i això tard o d'hora tindrà un preu. Si bé el gran perjudicat de l'arbitratge de l'asturià Muñiz fou el Barça, Mourinho va aparèixer com un màrtir, com si l'estament arbitral el perseguís i fos el culpable del mal resultat del seu equip.

L'altra cara de la moneda fou en Pep Guardiola, que una vegada més es va presentar com l'home tranquil, respectuós amb tothom i objectiu. Va parlar del Madrid com un gran equip, de Mourinho com un dels millors entrenadors del món i de l'arbitratge no en va dir ni piu.

Són dos estils diferents, amb dues plantilles que practiquen unes tàctiques que no tenen res a veure una amb l'altra. Mentre el Barça juga la pilota i té possessions del 70% amb Xavi, Busquets i Iniesta com a protagonistes, el Madrid juga a defensar-se i a buscar la velocitat de Marcelo, Di MaríaRonaldo per sorprendre el contrari. Es tracta d'un futbol vistós, creatiu i entretingut contra un futbol destructiu, avorrit i sense gaires recursos.

Però això no vol dir que la final de demà el Barça la tingui guanyada. Mourinho és molt Mourinho i si el seu equip és capaç de marcar primer el catenaccio que imposarà será molt difícil de superar. I més si Casillas continua amb el bon estat de forma que està demostrant aquesta temporada.

Una final Barça-Madrid sempre és una gran festa. Si bé l'optimisme es palesa més entre els seguidors blaugranes, l'empat de la Lliga s'ha vist des de Madrid com una mena d'elixir màgic que fa possible que els jugadors blancs puguin creure en la possibilitat de guanyar. Si amb deu jugadors sobre el camp van imposar el seu joc, amb onze a Mestalla pensen que seran capaços de donar la campanada. Perquè no ens enganyem, el gran favorit continua essent el Barça.

Ens esperen noranta minuts com a mínim -si no hi ha pròrroga- d'una gran tensió, un partit no apte per a cardíacs i en el qual veurem si s'imposa el bon joc o bé si s'imposa el conservadorisme. Però compte perquè com molt bé diu Johan Cruyff, Mourinho és un entrenador de títols i no de futbol. Prova d'això és el seu pas per l'Inter i el Chelsea. Segur que ho tindrà tot molt ben estudiat per intentar guanyar, però el Barça ha de ser fidel al seu estil, al seu joc ofensiu i a seguir potenciant les seves virtuts.

No hi ha dubte, es tracta d'un Madrid-Barça però també d'un Mourinho versus Guardiola.