Parlar amb paraules d'una pintura ve a ser com parlar amb música d'un text, em diu un artista l'exposició del qual estic visitant. Es refereix a les crítiques que han aparegut aquests dies sobre els seus quadres. No és que hagin estat dolentes, no es queixa d'això, sinó de la pretensió, a parer seu absurda, de verbalitzar el sentiment que produeixen les pintures. I afegeix:

- Tot el que s'ha escrit sobre Las Meninas, per exemple, és la demostració que aquesta obra d'art és inefable i per tant no se'n pot dir res.

Ni li dono la raó ni l'hi trec, ja fa molt temps que això em fatiga. Però torno a casa assaborint el terme "inefable", amb el qual feia temps que no mantenia relació. M'agrada, sona bé. Escriure implica ensopegar tota l'estona amb l'inefable, amb el que no es pot dir, unes vegades per limitacions pròpies i altres pels excessos de la realitat. Em ve a la memòria una pintura de l'exposició permanent del Museu Thyssen Bornemisza, de Madrid. Es tracta del Retrat de Giovanna Tornabuoni (busquin-lo a Internet) executat per Domenico Ghirlandaio. Sempre que vaig a aquest museu, i encara que intenti reprimir la meva impaciència, acabo precipitant-me a la sala on s'exposa. És una taula del segle XV en la qual apareix una dona de perfil amb els braços en repòs. La seva cara, que no reflecteix cap emoció, posseeix no obstant això un atractiu al qual resulta impossible sostreure's. Acostumo a romandre davant de la peça una bona estona, com a l'espera que em digui alguna cosa. Però no em diu res, res que pugui expressar amb paraules. La seva observació m'emociona, em torba, em sumeix en un rar estat del benestar (encara que també d'inquietud), però no sabria què dir de la pintura ni tampoc he llegit el que se n'ha escrit, a banda de l'enumeració dels seus detalls tècnics, res que estigui a l'altura de l'emoció que em provoca.

Per això m'agrada l'exemple del pintor esmentat al principi d'aquestes línies. Podria una peça musical explicar-nos les emocions d'un text literari? És evident que no i ho podem acceptar. No acceptem en canvi l'existència de coses inefables, coses que no es poden parlar. I per això segurament hi ha al nostre voltant tanta xerrameca.