El nombre de matriculats en les facultats de periodisme creix de manera directament proporcional al descens del nombre de notícies. De fet, fa temps que com a conseqüència de la implantació del pensament únic només disposem d'una notícia, la crisi, que tothom rosega com rosegaria una canilla de gossos famolencs l'esquelet d'un cavall. Tot és crisi o té relació amb la crisi, no importa que parlem dels aldarulls de Londres, del tancament de farmàcies de Castella-la Manxa o de la visita del Papa, que és, contradictòriament, un homenatge a la joventut. Passa en això com amb el pastís publicitari: que decreix quan el nombre de televisions augmenta.
Doncs això, més periodistes per a menys notícies. A vegades, fins i tot, per a una absència absoluta de notícies. L'altre dia, sense anar més lluny, va sortir a la tele un responsable del PSOE per manifestar-se sobre la recent caiguda de les borses i va dir, molt seriós:
- Blablà, blablà, blablablà.
A la qual cosa va respondre de seguida un dirigent del PP amb un:
- Blablà, blablà, blablablà.
Tu arribes a la redacció del teu diari amb la notícia que ningú diu res i et donen la liquidació. La notícia seria que algú digués alguna cosa. I per què els polítics no poden dir res? Per la crisi de nou. Si diguessin a què respon aquesta horrible situació en la qual xipollegem, haurien de dimitir a l'instant següent. El primer polític que d'aquí a les eleccions digui la veritat sobre la crisi (ells saben quina és) haurà de buscar feina en una altra part. O en un altre costat, perquè el que sí que hi ha cada vegada són més costats. Un simple paracetamol, pres en les condicions de tristesa adequades, pot proporcionar-li a un punts de vista sorprenents sobre la realitat. Sense moure't del sofà, fins i tot sense necessitat d'apagar la tele, el paracetamol és capaç de fer-te viatjar al món del significat, és a dir, al món en el qual comprens que les declaracions dels polítics són ara per ara un simple blablà, blablà, blablablà. D'aquí la gravetat de la vaga de farmàcies. Que no s'estengui l'exemple de Castella-la Manxa.
