De tant en tant els meus articles són contestats a Diari de Girona o al meu bloc. El seu objectiu és propiciar la reflexió i crear debat, per la qual cosa els comentaris són benvinguts. El darrer article sobre la MAT va servir perquè un alumne de la UdG em tractés d'estar pagat per les companyies elèctriques i de lladre. Un altre company seu em va tractar de desfasat, d'ignorar les noves tecnologies elèctriques... per més tard reconèixer que des del punt de vista tècnic ell no hi entenia. També rebo respostes en forma d'article al mateix diari, sobretot per part d'un articulista que prové del món funcionarial i de l'economia centralitzada, vull dir de l'esquerra d'allà baix, al fons. L'última contesta va ser arran de l'article que demanava una devaluació tècnica de l'economia en forma de baixada de salaris. La seva resposta és que els fets són tossuts, que a base d'anar escanyant l'economia, aquesta s'acabarà aturant.

Té raó en què els fets són tossuts, però són tossuts perquè l'economia no arrenca i cal fer alguna cosa per fer que es mogui finalment. Es pot dur a terme el que ell demana, cridar, lamentar-se, renegar contra els bancs i contra els mercats, sortir a fer manifestacions contra les retallades, ensenyar la nostra indignació... Entenc que aquest col·lectiu al qual ell pertany tingui aquesta forma de fer, però jo no el penso pas seguir, penso treballar i proposar idees alternatives partint de la me?va atalaia professional.

Ho tornaré a repetir per si no ho entén amb una vegada. L'economia no podrà créixer fins que els desequilibris més greus no es resolguin i el més greu és el dèficit de la balança exterior. Si una economia familiar té problemes, el que no pot fer és persistir fent més despeses que els ingressos que obté. Si a sobre no hi ha ningú que li vulgui finançar el desequilibri llavors és urgent equilibrar les entrades amb les sortides, primer suprimint anar al restaurant, per després suprimir anar al cinema, viatjar menys... Una vegada equilibrada l'economia es pot tenir prou serenitat per aconseguir tenir més ingressos, treballant en coses diferents o treballant més per així tornar al punt de despesa que l'economia tenia abans de començar la crisi.

Això és el que ha de fer el país. Pensem que només ho ha de fer l'administració central, autonòmica o local. És evident que ho han de fer, frenant moltes maneres d'actuar, com construir un excés d'obra pública no necessària, posar gespa artificial als camps de futbol, fer pavellons coberts on no es juga a cap esport... Però la resta de la societat també ha tingut el seu daltabaix, amb la desaparició d'empreses i la immensa onada d'aturats.

L'economia del país va tenir un desequilibri que mai ningú hauria d'haver permès amb un dèficit de la balança exterior del 10% durant els anys 2007 i 2008. Aquesta xifra era prou encesa, roent, perquè tots haguéssim pres mesures urgents. Però no, ens agrada enganyar-nos i anar fent. Ara el dèficit exterior és al 3,7% del PIB, vol dir que, com a país, encara fem més despeses que ingressos, comprem un 18,5% més que no pas venem. Fins que no igualem aquest equilibri serà difícil que l'economia arrenqui i torni a generar confiança. És difícil aconseguir-ho? No tant, cal importar 1.000 milions menys cada mes, cosa que podem fer estalviant energia, i exportar 2.000 milions més, cosa que durant el mes de març ja vam fer. El potencial hi és, només calen mesures concretes i temporals per empènyer l'economia. Per això la mesura de reduir la velocitat a les autopistes, apujar els peatges a les entrades de la ciutat als vehicles amb més consum, la creació de carrils d'alta ocupació, l'augment de preus d'energia amb la implantació immediata de nous comptadors digitals, el finançament de calderes de pellets de fusta, el finançament de projectes industrials i públics en estalvi energètic... pot ser una política idònia per abaixar el valor de la importació. Però per augmentar l'exportació i el turisme estranger cal fer més competitives les nostres empreses i la forma més ràpida és una reducció temporal de salaris, per exemple pels que els tenen més alts de 1.000 euros i durant un any.

Té raó l'articulista que una baixada de salaris va de la mà d'una baixada de consum intern, però en canvi propicia un augment de l'extern, que és del que es tracta. Jo comprenc que veient les coses des de l'administració pública no s'entenguin, com tampoc s'entén l'economia de mercat si es mira des d'una òptica d'economia centralitzada. L'economia espanyola s'ha d'empobrir en termes conceptuals, cosa que no vol dir necessàriament que s'hagi de consumir menys, sinó diferent, amb preus inferiors, ja que la baixada de consum ha d'anar acompanyada d'un canvi en els preus de les coses, en una reenginyeria dels productes i serveis. Vull dir que ha d'anar acompanyada d'una baixada de preus de productes, del cafè a 0,8?, dels menús a 8?, del diari a 1? i així successivament.

Jo prefereixo treballar fent aquesta reenginyeria i proposant mesures que puguin ser útils. No demano que tothom ho faci, només faltaria, però sí un mínim d'autocrítica.

Als joves els costa fer autocrítica entre altres coses perquè els hem educat en una abundància que a ells els sembla que és infinita. Jo, que ja no soc tan jove, vaig tenir una formació cristiana que em va exercitar l'autocrítica: en deien fer contricció, penediment. Com que els joves no el coneixeu, us convido a repetir amb mi: Jo no sóc culpable de la crisi però admeto haver abusat de l'estat del benestar fins a fer-lo trontollar.