Vint-i-cinc anys escrivint de girona

Aquests dies es compleixen vint-i-cinc anys de la meva col·laboració setmanal en el Diari de Girona, parlant sempre de temes relacionats amb la nostra ciutat. Era la darrera setmana del mes de setembre de l'any 1986 que vaig fer públic en les planes del Diari el propòsit d'escriure sobre Girona, relacionant el passat amb el present. El títol genèric d'aquelles col·laboracions era "Girona entre la història i l'actualitat". Títol que posteriorment va ser el d'un llibre editat per l'Ajuntament, en el qual es recullen els articles publicats des d'aquell mes de setembre fins al final de l'any 1987. No es tractaria de temes pròpiament d'història, sinó més aviat de records d'un temps viscut, o captats en converses amb gent de més edat que al llarg del temps he tingut ocasió de tractar i d'escoltar les seves explicacions referides als inicis del segle XX i també a la segona meitat del segle XIX. També he tingut ocasió de consultar vells papers i molt especialment diaris de temps passats. Així vaig començar les meves col·laboracions setmanals al Diari de Girona, pensant de moment que tindria tema per un any. Però després del primer any en vingué un altre i un altre, fins arribar als vint-i-cinc que ara es compleixen, precisament en aquesta darrera setmana del mes de setembre com aquella de l'any 1986. En total són uns mil tres-cents articles els que he publicat. Una bona part han estat recopilats en altres tres volums, a més del que ja he esmentat anteriorment. Tots ells editats per l'Ajuntament de Girona. I fins ara he anat trobant tema per continuar escrivint, sempre sobre temàtica gironina. Aquesta persistència demostra que Girona dóna molt de sí. Que la ciutat té una vida rica i exuberant que permet comentar-la, setmana rere setmana, sense exhaurir, per ara, la temàtica. Els que hem viscut molts anys i sense moure'ns gairebé de la ciutat, com ha estat el meu cas, hem pogut observar molts i importants canvis en la vida ciutadana, tant pel que fa al desenvolupament urbanístic, com als costums i a les formes de vida. I si a més hem escoltat amb atenció les explicacions de persones més velles, la quantitat de coses que podem recordar i comentar és d'una riquesa extraordinària. En aquests darrers temps els esdeveniments es produeixen amb una rapidesa extraordinària. La Girona de començament del segle XX s'assemblava més a la de l'Edat Mitjana que a la d'avui. Però cada vegada el ritme de canvis i transformacions és més accelerat. El segle vint va ser pròdig en esdeveniments. Però, si les previsions no fallen, hem de suposar que encara ho serà més el segle XXI. Els avenços de la ciència i de la tècnica es produeixen en constant progressió. I els canvis de costums i d'hàbits també es fan notar. Els de la meva generació hem tingut ocasió de parlar amb gent que havien viscut sense disposar d'enllumenat elèctric en els seus domicilis. Gent que ens explicava la seva sorpresa i el seu astorament quan tingueren ocasió de il·luminar el seu estatge només donant la volta a una clau, que era com anomenaven l'interruptor. Gent que no havia viatjat mai en automòbil. Habitants de Girona que no havien vist mai el mar, o que com a cosa extraordinària s'havien desplaçat a la costa una vegada en tota una llarga vida. Persones que no havien usat mai el telèfon. Que no entenien els que cada diumenge anaven al cine, ja que ells ja hi havien anat una vegada i sabien de què es tractava i ja en tenien prou. Homes que no havien usat roba interior, ni sabien que existís, fins que anaren al servei militar i els ho explicaren. Gironins que havien viscut en la ciutat totalment rodejada de muralles. Que parlaven de sortir de Girona pel portal d'Àlvarez o el de França o el de l'Àngel o d'en Vila, o del Carme com ara diem que ho hem fet per la carretera general o la de Sant Feliu, o de Les Planes, o en tren o en avió des de l'aeroport que porta el nom de la ciutat. I aviat podrem dir que ho fem en tren d'alta velocitat. Si a un gironí dels inicis del segle XX li haguessin dit que els seus néts prendrien l'avió a Viloví per desplaçar-se a Londres, a París o a Buenos Aires o Nova York, no s'ho hauria cregut. Que sense moure's de casa podrien veure el que passa al mateix moment en països dels que ni havien sentit a parlar haurien dit que això era màgia. Persones que no se sabien avenir que per passar la frontera es necessités passaport, quan ells abans de la Guerra del 1914 anaven i venien de França només comprant el bitllet per viatjar en tren. A aquests ara els satisfaria comprovar com hem tornat a tenir les facilitats de creuar fronteres, igual que abans de la primera Guerra Mundial, la que es coneixia com la Gran Guerra. I encara més els sorprendria que amb una mateixa moneda ?pogués?sim comprar i vendre en la major part dels països europeus. Una meva tia-àvia m'explicava que havia conegut el seu avi, el qual havia lluitat com artiller en el setge de Girona del 1809. Ella mateixa, que als noranta-cinc anys conservava una memòria prodigiosa, m'explicà moltes vivències del llunyà temps de la seva joventut. Totes aquestes relacions personals m'han proporcionat un notable bagatge de situacions i activitats que ara ens sorprenen per la diferència que guarden amb els temps actuals.