Sovint es diu que la cultura és elitista. Ho diuen alguns amb el to agre dels que no comprenen o no volen comprendre, o bé amb ganes de justificar la poca audiència dels productes estrictament culturals, entenent la cultura des del punt de vista del seu origen, o sigui el de la creació.

Però els creadors no pertanyen a una elit, ja els agradaria pobrets, ells simplement formen part d’una minoria intel·lectual. Les elits -em sembla a mi- són una altra cosa, una casta diferent, escollida fonamentalment pel seu nivell adquisitiu. Per exemple: els que poden gaudir dels restaurants ­guardonats amb estrelles Michelin i regentats pels «millors cuiners del món», són una elit; els que es dediquen a la dansa, la poesia, la filosofia o al teatre són simplement una minoria.

Al nostre país la cultura creativa, allò que des d’algun dels seus aspectes es denomina «d’autor», és sistemàticament titllada d’avorrida i és apartada dels canals naturals per on hauria de donar-se a conèixer. Les grans editorials estan deixant de publicar col·leccions de poesia, els distribuïdors no programen pel·lícules de cinema independent i quan algú gosa aixecar el nas entre la boirosa grisor de les elits, és apartat ràpidament cap al racó de la història que li pertoca.

Els creadors, els que es volen allunyar de fórmules i receptes i volen aportar amb entusiasme alguna cosa nova al pòsit cultural del nostre país, es bandegen ràpidament perquè no són bon negoci. Únicament les elits econòmiques poden decidir el que és bon o mal negoci, en funció dels seus interessos, i la resta es menja el que li donen, amb la ceguesa i el conformisme que algun dia ens portarà al desastre.