El Festival de Jazz de Girona està a les últimes. Ho està des del punt de vista horari, perquè divendres abaixa el teló, però també des la perspectiva social: sense entrar a valorar els criteris programàtics (tot i que de nombre de concerts, val a dir-ho, ha anat decreixent), sí que sorprèn que un aparador dedicat al més lliure dels gèneres musicals hagi anat perdent espais d'exhibició. Actualment, aquesta mostra es deixa veure més o menys per tota la ciutat, però ha perdut molt pes en locals emblemàtics (no és estrany que l'únic club de jazz de Girona no participi al festival?), ha pràcticament inhibit el seu esperit bohemi (anys enrere, et trobaves actuacions en espais insòlits, com el cinema Truffaut) i s'ha acabat encaixonant en un excés de zel i ordre, quan precisament la gràcia d'un festival com aquest és que embolcalli caòticament el ciutadà fins al punt que li aparegui per on menys s'ho esperaria. És a dir, que el Festival de Jazz s'ha acabat convertint en el perfecte mirall d'aquell que posa els llibres de Proust al capdavant de la prestatgeria perquè les visites els vegin; estan ben posats, nets de pols, però se'ls nota que no han estat oberts ni, per descomptat, llegits. L'alcalde Puigdemont va dir en la roda de premsa de presentació que "aquest festival ens interessa com a ciutat perquè ens ofereix l'excel·lència en matèria de cultura, la internacionalització i, a més, aposta pels nostres talents". Home, potser seria veritat si la iniciativa fos nova o executada per uns becaris, però és que la marca ja porta uns anys en dansa. Potser caldria menys pompa i més comparar passat i present per adonar-se que el nom no fa la cosa i que, si es busca l'excel·lència, la implicació de la ciutat ha d'anar in crescendo. Una dada és prou significativa: alguns dels locals ara obviats pel festival tenen programacions musicals (també de jazz) molt més nodrides que la mateixa mostra.
