Sovint recargolo frases en els meus articles que no són de la meva estricta propietat, que he escoltat vés a saber on. Observacions i interpretacions alienes de captació profunda de la realitat. Sé prou bé que no són meves, que les manllevo, uns cops demano permís a l'autor per no ser titllat de lladregot, d'actuar il·lícitament, no obstant altres vegades no puc fer-ho perquè no sé qui és la persona del bar o qui parla amb els amics al meu costat mentre circula l'autobús i perquè tampoc sé segur si les empraré en algun article. Tanmateix algues frases escoltades es capbussen al meu inconscient, queden resguardades en algun estrany rebost i rebroten estirades per algun estímul extern o intern, quan això passa no sé bé si em pertanyen o si corresponen a l'imaginari col·lectiu del qual jo també sóc dipositari.

Un estimat botiguer propietari d'una cansaladeria amb qui la fèiem petar sobre política em regalava boniques sentències oraculars, locucions carregades d'humor o de subtil sornegueria, altres afirmacions, però, contundents i impublicables perquè no eren políticament correctes. El vaig tractar durant molts anys i es va anar desencantant amb la classe política i amb l'Ajuntament de Girona perquè no hi havia manera que cap conseller d'urbanisme li arreglés una mala construcció en una baixada enquitranada i rosta i cada cop que hi havia un diluvi sobtat a la ciutat li entrava aigua a la botiga i a l'obrador. Sentia verdadera dèria pels polítics de tots els colors i malgrat que l'animava que no perdés la fe, el meu discurs no calava a fons en el seu cap.

Ja vaig explicar que l'any de la gran sequera quan en Joan Saura i el conseller de medi ambient, Francesc Baltasar, es van lluir de valent, un pagès amic insistia que fes un gran article proclamant que les pluges aquell any arribarien amb abundància el mes de maig i que tot el que estava fent el govern no tenia cap sentit. Vaig redactar el text amb el cridaner títol: "Plourà a bots i barrals en el mes de maig" on afirmava que la tempesta provocada per la sequera que generava ruixats i turbulències dialèctiques no tenia raó de ser, però no el vaig publicar per por d'errar i això que assegurava que el mètode era infal·lible i gaudia de prestigi científic i històric (cebes en un plat els 12 primers dies de l'any nou). Durant un temps va deixar de parlar-me perquè no publicava la seva previsió i quan van arribar les grans pluges m'ho va retreure molts cops. Què havia de fer? Era terrorisme periodístic anunciar en un paisatge eixut sense pronòstics de pluja un període en l'horitzó de grans humitats?

A vegades alguna persona de confiança se m'apropa per dir-me quelcom perquè ho vesteixi literàriament i ho publiqui. Sovint són reclamacions, queixes, denúncies o suggeriments. Els en dono les gràcies i dic que ells escriguin el text i si m'agrada el signaré. Però no estan per aquesta funció.

Fa poc llegia que un articulista treia amb traïdoria alguns articles dels comentaris del quiosquer que ven diaris, a qui agraïa la seva desinteressada aportació. Els quiosquers, com els amos de les fondes, són sempre una font d'inspiració ja que tenen molt esmolada la intuïció i el sentit de l'observació que sintetitzen en eixerits acudits. A un amic amb qui acostumo de forma distesa i sincera a conversar de tot allò que és humà i diví, sovint li pregunto si el que comenta ho puc aprofitar, si li ho puc piratejar, em diu que sí amb la condició que no el citi. Li agrada que el plagiï, no sempre ho faig però se sent reconfortat quan li destaco que el que m'explica és digne d'un titular de premsa o de figurar en el context d'un article.

La llegenda urbana conta que molts orígens del Premi Planeta de novel·la foren triats pel xofer de l'editor Lara, pare. Es rumorejava que quan arribaven a la final tres obres, exigia al conductor, un home amb pocs estudis, no obstant amant de la narrativa literària, que li digués quina de les tres era la millor, la més llegible i comercial. Així es desempatava i una d'elles després de simular una llarga i passional discussió entre els membres del jurat seria la guanyadora.

Alguns articulistes per exemple l'Enric Juliana que publica uns textos admirables en un diari de Barcelona, com també ho feia en M.V. Montalbán, s'inventen personatges (ells sabran si són ens de ficció o si tenen vida real) com brolladors incessants d'idees. A vegades és una forma de desempallegar-se de compromís i responsabilitat, talment com si l'articulista comuniqués al lector: jo no sóc veu, sóc simplement eco; transmeto el que el "personatge" em comunica. Ell és el culpable, jo l'escolto i prenc nota. Ell profetitza, bromeja, qüestiona alguns noms i cognoms polítics i jo anotador i escoltador privilegiat ho faig arribar al lector. Un servidor sempre sospita que són diàlegs amb un mateix; el periodista es desdobla, un cervell, pragmàtic, l'altre, literari, i la simbiosi dels dos és l'autor.

Josep Pla, que declarava estar mancat d'imaginativa, en tenia però suficient per enginyar-se situacions i personatges estrafolaris que li permetien exposar teories divertides que formaven part de la superstició o del folklore més delirant i tronat. Pla era un murri, un gran conversador, amatent al paisatge físic i humà, sabia arrancar de les persones, sense mai faltar-les-hi al respecte, plasenteries hilarants: una delícia llegir-les.