En realitat, el que trontolla és l'euro, que és el que volen molts. Acabo aquest escrit el dia de reflexió. Hem passat una campanya electoral avorrida, el món comunicatiu ha canviat com una mitja i els partits s'entossudeixen a fer les campanyes com trenta anys enrere, els actes electorals en espais reduïts. Els anuncis de la televisió insuportables. Afegim-hi unes tertúlies infumables en les quals se salten temes importants, tot fa la impressió que els col·loquis estan pactats pels partits. Resultat, he arribat a un pacte amb mi mateix, miro poc la televisió i quan surt publicitat o aquests dies passats propaganda electoral, trec el so.
Fa temps he modificat els hàbits de lectura i actualment segueixo un sistema que és rellegir obres antigues. Ara ho estic fent amb les memòries de Cambó, que comprenen des del 1937 al 1946. Va morir el març del 1947 a resultes d'una infecció provocada per una vacuna contra la febre groga. M'entreté observar les opinions del polític i tot seguit anar a la comparació ?obligada amb la realitat posterior, és interessant, divertit fins i tot. I m'he detingut en un escrit en el qual parla de la decadència d'Europa. Sosté que el declivi del Vell Continent està clar, segons ell s'inicia després de la guerra del 1914. Així acaben quasi dos mil anys de protagonisme juntament amb el predomini dels valors cristians que si bé neixen a Àsia, Europa els fa seus. En aquells moments considera Alemanya el primer país d'Europa i no es mulla sobre el nazisme. El perill i alhora el futur, el veu en el Japó i els Estats Units. Naturalment, la cosa ha canviat, les especulacions sobre el futur europeu estan, més que mai, a l'ordre del dia, i treuen interès sobre el resultats de demà, més o menys previstos.
Un procés que es va iniciar acabada la segona guerra, el perill d'una nova confrontació entre França i Alemanya, porta a la creació de la Comunitat Europea del Carbó i Acer i a les primeres fites d'una Comunitat Europea. Anant ràpid, la darrera fita fou el Tractat de Lisboa.
I naturalment vénen les dificultats i surten els problemes. És bo retornar a la vella frase de Kissinger, a qui quan li parlaven d'Europa sempre demanava a quin telèfon havia de trucar. Els personalismes i interessos nacionals han influït i pesen molt, és difícil que països fets i ben estructurats cedeixin prerrogatives, agreujat per un gran error: l'ampliació quasi sobtada de 15 països a 27. Calia anar més a poc a poc. Unim països amb economies molt diferents, amb experiències polítiques dispars, fiscalitat dubtosa o inexistent i amb una certa corrupció. S'estableix la moneda única i ja es perfilen dos grupets, per un costat la zona euro i la resta. La crisi dels països llatins, els anomenats PIGS, porta que les economies del nord es queixin, Alemanya aguanta el cop si bé ja surten veus al país que s'estan cansant. I el gran enemic intern, el Regne Unit que ja no entra a l'euro i que lidera l'euroesceptisisme, no acaba de combregar amb la Unió Europea. A la mateixa Alemanya surten ja moviments per tornar al marc o treure de l'euro països en situació difícil. Ara bé, els bancs alemanys i alguns d'anglesos tenen part dels deutes, ho suportaran?
Arribem al punt clau: falten personalitats. Nomenen una anglesa per a afers exteriors que no se la veu enlloc i una figura grisa belga com a president/comparsa, mentre decideixen Merkel i Sarkozy, en aquests moments els vertaders amos. Per no massa temps, tots dos perdran les properes eleccions. I no hi ha una política fiscal comuna, molt difícil entre 27 països.
Ara la batalla, aprofitant la crisi, és senzillament contra l'euro. En part es paga l'error de l'entrada de Grècia, un país en fallida que va falsificar dades de tot tipus per entrar a l'euro, que no té cap tipus de competitivitat (només una mica el turisme), cosa que no passa a Irlanda, Itàlia i Portugal. El deute grec s'ha de pagar en euros. Allí el frau fiscal és total, funciona l'economia "grisa". Un detall: els armadors grecs no paguen impostos. Tot sembla que una sortida de l'euro per part de Grècia seria l'ideal, malgrat que el Tractat de Lisboa no ho preveu, en tot cas hauria de sortir primer de la Unió Europea. Ara bé, al darrere hi ha els interessos dels bancs que en un moment els van fer el joc.
Des del 1945 no hi ha hagut un panorama tan dolent, s'acosten temps molt difícils, i passarà el que ha de passar. Els canvis als governs no han donat resultat i, com a mínim, s'entreveu un nova Europa a dues velocitats. Els inversors no confien en el deute europeu, s'han dedicat al deute alemany i dels Estats Units i deixen de banda els països europeus més petits, alguns totalment solvents. No anant gaire lluny, recentment hem vist com Obama es decanta clarament per les economies creixents del Pacífic, malgrat les picabaralles amb la Xina.
Hem viscut uns anys d'un europeisme de boqueta, l'economia anava bé i ningú es preocupava de lligar una política comuna. Ara ens ho trobem, d'una certa utopia europea tenim el perill de passar a una distòpia.
A aquests pensaments m'hi ha portat una campanya pesada i de resultats previsibles i saber que les decisions que prengui el futur govern vindran de fora. Solucions: Déu me'n lliuri. Sembla que les retallades no ho arreglen del tot. Algú dubta que el favor dels mercats no s'aconsegueixi només per la via de l'austeritat. Pot ser que les eleccions les hagi guanyat qui les hagi perdut. Afegim-hi la llei de Murphy, quan diu que "si aconsegueixes mantenir la calma quan tothom perd el cap, és que no t'has assabentat del problema".
