l'aula és petita. La professora (coacher en terminologia moderna guai) es dirigeix a 15 aspirants a emprenedors (que xulo que és avui en dia ser emprenedor!), tots ells a l'atur (quin mal rotllo que dóna avui en dia estar a l'atur!). L'escolten amb atenció un lampista que frega els cinquanta que ja va tancar un negoci però que té prou pebrots per voler muntar-ne un altre; una botiguera que supera de llarg els quaranta que no desespera, malgrat tot; un cuiner de trenta llargs; un parell d'agents de la propietat immobiliària que s'han quedat en blanc després d'anys d'orgies constructores; un periodista més; un jove arqueòleg disposat a assaltar Internet i una comerciant de teles exòtiques hipotètica.
Les parets de la classe no són gaire gruixudes, ans el contrari, més aviat tenen l'aspecte de ser prefabricades, de pladur; no obstant això són suficients per aïllar el grup de la resta del món mundial, encara que només sigui per unes hores al dia. Allà dins, els somnis, les il·lusions, flueixen com l'aigua d'en Bruce Lee (be water, my friend). Les penes es queden a la porta. Allà dins només compta el futur. Allà dins, el passat i el present no hi pinten res.
I a fora, ai!, a fora: en Rajoy ha guanyat les eleccions; el molt honorable president retalla que retallaràs i tiro porque me toca; a un altre molt honorable president se li ha acudit (xist!) ser senador; la Merkel continua obsessionada amb enfonsar Europa, l'euro i el que faci falta; en Sarkozy, petit com és, intenta fer entrar en raó frau Angela; els vampirs de Goldman Sachs i companyia continuen dessagnant milers de milions de desgraciats; el tenista David Ferrer pulveritza les apostes i fulmina en Novak Djokovic, el number one; els restaurants catalans perden sis estrelles Michelin. Que dura que és la vida allà fora! Quin fred que hi fa!
