Adéu a un any de ràbia i de por, dues cares de la mateixa moneda, filles de les mateixes cau?ses: de la injustícia, de la humiliació, de l'agressió inesperada, de l'adversa fortuna que cita Shakespeare en el seu "ser o no ser": "Aquesta és la qüestió: si és més noble en la ment patir els cops i els dards de la fortuna ultratjant, o prendre les armes contra un mar de problemes i, fent-los front, acabar amb ells". Tot està allà, al tercer acte: "els assots i desdenys del temps, el dany de l'opressor, la injúria del'orgullós, el dolor de l'amor despietat, el retard de la llei, la insolència del funcionari i la burla que el mèrit pacient obté de l'indigne". Davant de tot això, la ràbia o la por, o totes dues coses.
2011 ha vist la ràbia sortir al carrer i prendre les places, del Caire a Wall Street. Suportant la repressió de tirans sanguinaris, transformant-se en guerra tribal, com a Líbia, destruint pel plaer de fer-ho, com a Londres, o mirant de construir una alternativa des de l'absoluta heterogeneïtat, com a l'Estat espanyol, on s'ha vist el moviment immadur d'uns ciutadans prou madurs per rebutjar el caràcter inevitable de la recepta única.
Però el mateix que ens subleva és el que ens fa por. Por de perdre la feina, que s'acabi el subsidi, de no poder pagar la hipoteca, que s'enfonsi el sistema de salut pública, de la segona recessió, de la prima de risc, de la fallida del nostre banc i de la pèrdua de els estalvis, l'allunyament de la jubilació, la miniaturizació de les pensions, que esclati l'euro, o fins i tot, que es fonguin els reactors de les centrals nuclears, com a Fukushima.
"No s'ha de tenir por de la pobresa ni l'exili, ni de la presó, ni de la mort. Del que cal tenir por és de la por mateixa". Ho va dir Epictet de Hieràpolis, un filòfof grec del segle primer que va arribar a Roma de nen com a esclau d'un llibert que havia estat, al seu torn, esclau de Neró, i que el va fer estudiar. Epictet va patir l'exili massiu dels filòsofs romans sota Domicià, de manera que sabia de què parlava.
La por ens condueix a la prostració, però així es dibuixa el panorama en aquest canvi d'any. 2012 arriba ple d'incerteses i ens agafa amb les bateries de la indignació aparentment gastades. Algú es va endur el nostre formatge per dipositar-lo en paradisos fiscals, però hem finament acceptat la fal·làcia que era culpa nostra i prendrem l'oli de ricí. Feliç any nou.
