Ha trigat catorze dies a treure's la careta, els que van des d'ocupar la presidència del Govern a enviar un sicari amb un globus sonda sobre com acabar amb les pretensions catalanistes. Perquè exactament això és el que ha fet el ministre De Guindos en anunciar que al març podria haver-hi una llei que obligués les CA a demanar permís a Madrid per aprovar els seus pressupostos. Quina autonomia queda si et diuen quants diners pots gastar i en què? És a dir, espoliats i pidolant les engrunes.
Però ningú no podrà retreure res a Rajoy. Ell no ha enganyat, mai no ha dit res de res. Sempre ha deixat clar el seu espanyolisme, incompatible amb una Espanya federal o confederal. Permetrà que se li escapi la vaca amb les mamelles? Rajoy, però, només seria l'últim executor d'una política iniciada el 1977, quan PSOE i UCD van parir el "café para todos", l'autonomia igualitària que desmuntava la catalana. No pas la basca, que tenia un activista de primera: ETA. Després, el 23F, la LOAPA, el "peix al cove" pujolista, l'anticatalanisme imperialista, etc., van anar llimant cada cop més les pretensions catalanistes i reforçant alhora la piconadora espanyola. I ara arriba el cop de gràcia: per una banda, les autonomies que ho van ser perquè "no vamos a ser menos", demanant allò que els era propi, gestionar la descentralització administrativa; per una altra banda, Euskadi, que com que només rep i no dóna res, podria acabar com a ens associat; i Catalunya, amb una mica més de descentralització que les altres, quatre figueretes decoratives (amb senyera per fer la foto) i prou. I com sempre, cap cot i a pagar. És clar que el Barça també perdia sempre i...
