Dissabte vaig assistir a La Padrinada al Teatre La Sitja de Fornells. Consistia en la visualització d'El Padrí, I part, una tertúlia amb sopar italià per a tots els cinèfils, com havia de ser, i, a continuació, El Padrí, II part (en VOSE). Una sessió doble com les d'abans que tant es troben a faltar. En fi, una tarda-vespre esplèndids. Una iniciativa original, refrescant, a l'abast de tothom, i del tot recomanable que sembla ser que tindrà continuïtat. Esperem i desitgem que així sigui per poder gaudir-ne alguns dissabtes que, de ben segur, seran molt interessants i culturalment profitosos.
Mentre veia la primera part i em delectava una altra vegada amb una de les grans obres mestres que ha donat el cinema, pensava que era una programació molt adequada en els temps que corren perquè no és cap secret per a ningú que vivim en un món de padrins. De fet, som un país de padrins i, per tant, de fillols i filloles, nebots i nebodes, cosins i cosines, gendres, parents, amics i coneguts. I després, arran de terra, hi som els altres, tots aquells i aquelles que suportem el que suportem des de fa ja massa anys. I no se t'acudeixi sortir-te'n del teu rengle o aixecar el dit per demanar explicacions i/o responsabilitats. Només de tant en tant ens permetem de vomitar la fúria i la indignació acumulades, amb la bona educació que vam aprendre més a casa que a l'escola, i de dir-nos davant el mirall: "Em sento estafada", com ja va dir en el seu moment la gran filòsofa francesa. Ha passat molt de temps d'aquesta afirmació tan contundent, precisa i directa però segueix essent tan vigent com llavors perquè semblava que les coses havien canviat, però no ens enganyem: ha canviat alguna cosa perquè res no canviï, com deia el personatge viscontinià.
Com fa una bona part de la gent, et mous per aquí, per allà, participes en alguns esdeveniments de la ciutat si les obligacions t'ho permeten, i quan vas segons on i escoltes segons qui dient segons quines coses, la primera reacció que tens és la de marxar -cames ajudeu-me!- però restes immòbil, garratibada, empasses saliva i segueixes escoltant, com si res. Ja ho deia la meva àvia: "Que n'és d'atrevida, la ignorància!" I quanta raó tenia. Ella, elles, les àvies, les que rentaven molta roba amb poc sabó. Fa molts anys que ho feien. I moltes de nosaltres, les dones de la meva generació, encara que no ho sembli, ho seguim fent. Sempre es paga un preu molt alt si vols mantenir-te en el teu lloc sense que et mantinguin.
I és que per comparar-se amb segons qui que ha estat un referent molt important per a nosaltres, les dones de debò, el que s'ha de tenir, com a mínim, és presència, classe, elegància i estil, i, sincerament, no es veuen per enlloc. Aquests quatre elements de referència, imprescindibles per sobreviure dignament, no es poden comprar ni vendre ni trobar de rebaixes en qualsevol mercat. O es tenen o no es tenen.
Després de tot, amb el pas del temps i de la vida viscuda, acabes compartint les paraules que va contestar, no fa gaire, una coneguda i reconeguda periodista i escriptora barcelonina quan un company de professió li va preguntar, en un còctel literari, què li semblava tot plegat: "A mesura que vaig coneixent gent, millor em cauen els Corleone". Doncs, això.
