Properament, Artur Mas visitarà La Moncloa. La votació favorable de CiU a les mesures econòmiques del govern ja comença a donar els seus fruits. Malgrat la majoria absoluta, el PP necessita complicitats a les Corts espanyoles i els dos grups parlamentaris en són conscients.

A Catalunya no arribaran els diners que li deu l'Estat si no hi ha entesa i diàleg entre uns i altres. Si a casa nostra es van viure les primeres retallades, ara Mariano Rajoy també es veu obligat a prendre mesures impopulars. Fins avui, ha estat la Generalitat qui ha parlat d'una taxa turística o d'un tiquet moderador en les receptes mèdiques. La caixa del Palau de la plaça de Sant Jaume és buida i els ciutadans s'han de gratar la butxaca. A Madrid passa quelcom semblant i en els propers mesos caldrà possiblement augmentar l'IVA, per la qual cosa PP i CiU están condemnats a entendre's per superar una situació que s'allargarà tot l'any 2012.

Alicia Sánchez-Camacho ja s'ha afanyat a retirar l'esmena a la totalitat dels pressupostos catalans, per la qual cosa l'idil·li ha començat, i malgrat que a ningú li interessi un casori, el festeig i les trobades d'amor i desamor es perllongaran tota la legislatura.

El paper del grup de CiU a Madrid no serà testimonial ni de bon tros. Els populars no els necessiten en el dia a dia, però a ningú escapa que el suport dels homes de Duran en els moments difícils mereixerà una dot que el Govern de Mas es cobrarà.

I més quan el PSOE es reorganitzi i tingui un nou líder al Congrés que pugui desgastar el govern de Rajoy. A Catalunya, Mas continua sense oposició i això afavoreix el dia a dia. El PSC ja ha renunciat a tenir grup propi a Madrid, per la qual cosa els seus diputats passen del tot desapercebuts i sense veu ni vot. I això s'ha vist la darrera setmana, quan tot el debat ha girat sobre el posicionamentde CiU a Madrid. Dels socialistes catalans no n'ha parlat ningú i ja es conformen anant a roda d'un PSOE que cada vegada és més centralista i que el mateix Rubalcaba explica a cada conferència que ara el que cal és més Espanya i un PSOE uniforme que digui el mateix a Barcelona, Madrid o Santiago de Compostel·la.

De moment no veurem ni ministres de CiU ni consellers del PP, però ambdues formacions estan en condicions de créixer sobretot a Catalunya. Els nacionalistes tenen una mala experiència dels acords amb el PP en la darrera etapa de Jordi Pujol, però el panorama no és el mateix. El camí el tenen prou planer com per aplicar polítiques sense notar massa la pressió de l'oposició. Per sobre de tot, pragmatisme.