El títol de l'article d'avui l'he pres (i l'he après ) d'Ainhoa Arteta. La famosa soprano ha estat a Barcelona participant en un acte molt especial que ens hem de mirar com una proposta d'exemple: els treballadors del Liceu de Barcelona -els treballadors, no pas la direcció- han organitzat un concert extraordinari per proclamar ben alt que ells, tot i les penalitats que pateixen pel seu futur, sempre pendent d'un expedient, creuen que se'n sortiran perquè "l'ànima del Liceu" és viva. Per organitzar el concert els treballadors hi han posat hores i esforços fora del seu horari laboral. Els artistes més agermanats amb els treballadors els han donat suport generosament i han actuat al Liceu: Ainhoa Arteta, Joan Pons, Alagana, Bertran de Billy, Weeigle, Boder, Lang Lang.
L'èxit d'un Liceu completament ple va fer que s'instal·lés al carrer una pantalla gegant i una multitud va seguir l'acte, absolutament memorable. Ainhoa Arteta, referint-se a l'esperit de la iniciativa, va manifestar el gran valor de demostrar que l'ànima del Liceu és viva perquè aquesta és una "època de coratge".
Així és, en les circumstàncies actuals convé aferrar-nos a les mostres de coratge, aquella disposició del cor, aquella fermesa davant les dures realitats quotidianes tan repetides i matxucades ara per polítics i administradors, per tertúlies de savis i per profetes dels actuals números vermells, gent d'altura que ningú sap on era quan les xifres de l'estat del benestar anaven passant del blanc al gris i al negre. Ara, quan fou mort el combregaren. Necessitem coratge per admetre que la societat del benestar ha anat endarrere.
La generació dels que per la Guerra Civil érem uns nens havia contemplat un molt lent avançar cap a allò que amb els anys s'havia de dir societat de consum i, després, estat del benestar. Era lent, repeteixo. Els nostres pares acumulaven angoixes i trifulgues d'una guerra i d'una postguerra molt escabroses i més terribles del que es puguin creure els nostres néts. Fins el 1952 (o sigui, 13 anys després d'acabar-se la guerra) va ser vigent la targeta de racionament d'aliments bàsics. Molt a poc a poc s'anaven veient millores, nivells de vida, normalitats, promocions socials. Però havíem adquirit, també, la paciència de l'austeritat i el pacifisme de l'acceptació conformada.
La situació d'ara ha trencat progressos, esquemes, cicles, economies, lligams, drets, continuïtats. Ens cal coratge per no trencar la convivència i la confiança en els poders executius. Flota a l'ambient el dubte de si serem capaços d'acceptar totes les frustracions, perquè aquestes vénen molt de pressa: la gent jove s'hi revolta molt justificadament, i la gent gran ja no recordem gaire que havíem viscut privacions de tot; qui sap si ens hi sabrem acostumar, altra vegada.
Així les coses, se sent a dir la recomanació d'un coratge concret, i és que ser auster, frugal i mesurat, no sigui senyal de penúria sinó conducta escollida. Falta un rearmament moral que ens agradaria veure organitzar i liderar des de totes les cúpules dels poders, encara que per realizar-ho ho haguéssin de fer fora de les hores de treball, com ho han fet exemplarment els treballadors del Liceu.
El coratge passa principalment per l'esperit. Raimon Panikkar va fer un estudi sobre la por: "Acompanyat per un no-res t'espantes, es produeix inseguretat: L'home té la capacitat de ser lliure i escollir: és el moment del dubte. Les preguntes de sempre i les respostes que no convencen demanen un altre element, queda l'esperança: però no una esperança en la realitat nua sinó independent i sostinguda per uns fonaments d'una altra dimensió invisible".
