Cartes

Idees

àngela ferrer mató. girona.

Estem vivint una crisi de dimen­sions bestials i crec que és un bon moment per esprémer les neurones i pensar maneres de sortir-nos-en. L´últim cap de setmana vaig ser a França i vaig pensar que hi ha algunes coses que podríem fer a Catalunya per fomentar una mica més la nostra ara minsa riquesa.

1.– Vaig veure molts molins dedicats a l´energia eòlica, que és ecològica i molt productiva. Amb el vent que tenim a Catalunya, no fóra bo aprofitar-lo per obtenir una energia neta i no contaminant? Entre la tramuntana i el mestral, sense menysprear altres vents que ens bufen, podríem solucionar molts problemes. Sé que els ecologistes hi estan en contra, però la meva idea seria pintar als molins esquemes d´en Dalí (apropiats per a l´Empordà en particular), d´en Picasso... Encara serien un atractiu turístic.

2.– Vaig fer un minicreuer pel Roine. Quina bona organització! Menjar de primera, un tracte exqui­sit, bon vi, tot molt net i ben arranjat, els cambrers ben vestits i educats, atents a cada desig dels passatgers... No es podrien fer a la costa, al riu Ebre, potser a l´estany de Banyoles... això sí, cuidant molt bé tots els detalls. Era ple totalment i no és estiu. Crec que fóra una manera d´atreure un bon turisme i allargar la temporada. Ens fa falta.

3.– Vaig visitar la ciutat d´Arles, en una escala del creuer (bona idea fer escales per visitar monuments i/o petits pobles) i vam pujar a un tren turístic. Quina amabilitat! Tenies uns auriculars en l´idioma escollit, un per passatger, que funcionava de meravella, i et parava a llocs interessants si volies fer fotos i ho demanaves. Res a veure amb molts trenets que tenim i no funcionen els auriculars o estan espatllats, tenim pocs idiomes per oferir i cap para escoltant les peticions dels passatgers.

Tenim molt per millorar respecte al país veí i ho sento, podem millorar i tornar a ser un referent turístic de qualitat. Són tres idees que crec són fàcils d´aplicar i potser serien un punt per començar a aixecar el cap.

Treballar i treballar

rogeli vancells molinas. sant feliu de guíxols.

Vam llegir fa uns dies en el diari Económico de Portugal que l´únic remei vàlid per no arribar a la greu situació en què es troba Grècia «és treballar, treballar i treballar, rebaixant també la despesa pública».

Aquest remei és el mateix que ens hem d´aplicar a Catalunya com l´únic vàlid. Però aquí el problema és més greu per la diversitat d´administracions que tenim. No sembla que tinguem una classe política que sigui capaç de posar-se al servei del ciutadà, perquè fent retallades als llocs més propers als ciutadans, entre d´altres la sanitat i l´educació, és difícil aturar la sagnia que pateix el país.

Catalunya, amb una població de 7.000.000 d´habitants, disposa actualment de 947 municipis, 41 consells comarcals, 4 diputacions i el govern de la Generalitat amb les seves delegacions, cosa que resulta una exageració que es converteix en una aberració molt difícil de desfer; aquesta acumulació d´administracions s´ha anat creant al llarg d´uns 30 anys. La veritat és que avui ens trobem que s´han anat solapant una quantitat de serveis, difícils d´alleugerir, sinó que provoquen un desconcert al ciutadà, amb una despesa insuportable que si no s´hi posa un ràpid remei, segur que en el futur només anirà a pitjor.

Ser agraït

Jesús Domingo Martínez. Girona.

Agrair, estimar i reparar. Es tracta dels verbs més poderosos en la construcció, el manteniment i l´enriquiment de les relacions humanes a tots els nivells, des dels més personals fins als més socials. Són tres verbs, l´aprenentatge requereix maduresa personal i per tant responsabilitat, sensibilitat, humilitat i empatia. Hi ha moltes persones que en general són capaces d´agrair allò que la vida els posa en el camí, són portadors d´energia positiva, tenen gran capacitat de simpatitzar en les relacions socials. Són persones sinceres i essencialment sanes. Moltes altres semblen incapaces de connectar amb la gratitud perquè sempre es troben insatisfetes amb el que els passa. Aquest tipus de persones abunden avui. Gran part de la societat actual no entén el que és la gratitud, i això és propi d´actituds febles.

Quantes vegades els creients ens oblidem de donar gràcies a Déu. Molt diferent és la gratitud especulativa, basada en una cadena de favors. És una mica mesquina: «Avui per tu, demà per mi». Són persones que duen el llibre de comptabilitat de favors que han fet al llarg de la vida: solen ser egoistes. Així com «el moviment es demostra caminant, l´agraïment es demostra essent agraïts»; ens van ensenyar els nostres avantpassats.

La gratitud també pot ser expressada en la decisió de donar del que tinc a qui ho necessita, com nosaltres hem rebut favors en altres ocasions. L´agraïment és sanador i ensenya el positiu i bo de la vida. Realment és una gran teràpia.

N´hi ha que encara no han entès de què va aquest invent

Joan Blanquera Albarracín. Sta.

Coloma de Farners.

Escric en referència a l´escrit d´opinió del Sr. Matías Vallés del dimarts 1 de maig. La veritat és que vaig haver de llegir 2 o 3 cops l´escrit perquè el meu coeficient de comprensió lectora potser no sigui l´adient per a la presumpta ironia de l´opinador. Venia a dir que el Pep Guardiola marxava per covardia: «És un tècnic espavilat que ha advertit el declivi de la seva fórmula i se´n va per no gestionar-lo». Jo, la veritat, és que estic molt orgullós, no del que ens ha deixat materialment (títols i rècords), sinó de com ens ho ha deixat, de l´exemple que ha estat per a les me­ves filles.

L´altre dia, en el Barça-Chelsea, quan el Torres marca el segon gol, vaig actuar com un autèntic culer d´abans de l´era Guardiola, aixecant-me i fent l´acte de marxar del camp capcot, però de sobte la me­va filla de 16 anys acabats de fer em cridà i m´obligà a quedar-me al seient per animar i donar les grà­cies a un equip i un cos tècnic que ens ha ensenyat, no a guanyar i punt, sinó a com guanyar. En aquell precís moment em vaig adonar que la meva filla m´estava donant una lliçó de com funciona aquest invent que és la vida. La meva filla m´estava alliçonant que abaixar els braços i marxar rendit no era el que el Pep ens havia trasmès durant aquests quatre anys i vaig entendre que havia d´estar agraït de per vida al Pep per haver introduït al disc dur de la meva filla l´ADN Barça per afrontar el seu llarg i dur camí de la vida: sacrifici, humilitat, passió, diversió, solidaritat, companyonia, tenacitat, i valentia; sí… molta valentia per prendre decisions compromeses que només a ell he vist prendre, tant a nivell esportiu, empresarial, polític o de qualsevol altra índole. Ell i només ell es va atrevir a rebutjar autèntics cracs –que altres presidents, mànagers o responsables d´equips no ho haurien fet– en benefici del gruix de l´equip. L´equip per sobre de les individualitats. Un president de qualsevol entitat hauria rebutjat un executiu amb excel·­lents resultats però dubtosa forma per aconseguir-los? Crec sincerament que no. Hi ha dos fets que m´han marcat a la vida: un, el missatge de la pel·lícula La vida és bella, de Roberto Benigni, i l´altre, aquests 4 anys del Pep. Estaré agraït al Pep de per vida per a­quests 4 anys de MBA gratuït que ha ofert a les meves filles i a tantes altres que avui ens estan donant una lliçó. Les noves generacions culers han d´agrair haver tingut la sort de poder viure aquesta bonica història contemporània que espero i estic segur que han après millor que l´opinador esmentat a l´inici d´aquest escrit. Com ha dit el Pep algun cop, «de vegades crec que hi ha culers que volen que l´equip perdi».

Pep, espero anar el cap de setmana a veure en directe el Barça- Espanyol amb la meva filla per agrair-te tot el que ens has deixat. No dubtis que alguns seguirem lluitant per conservar el teu model, el teu missatge. Gràcies, Pep!