una cançó tradicional que aprenguérem a la infància explica no sols que la masovera va cada dia al mercat sinó també la forma com organitza la setmana des d'un punt de vista gastronòmic; en la cançó el divendres és el dia de les faves tendres. Així diu la lletra sencera: "Oh lai, lai, la masovera, la masovera se'n va el mercat, el dilluns (en compra) lluç, el dimarts, naps, el dimecres, nespres, el dijous, nous, el divendres, faves tendres, el dissabte tot s'ho gasta, el diumenge tot s'ho menja".
La lletra servia per ensenyar-nos els noms dels dies de la setmana i la manera de viure els dissabtes dispendiosos i el tip d'afartar-nos sense fre els diumenges. També exercia una funció mnemotècnica molt senzilla ja que obligava a arrossegar en la tornada els aliments que es consumien dia rere dia. En la cançó la paraula lluç aplicada al dilluns, resol la rima d'una forma forçada, inversemblant, perquè justament el dilluns no hi ha mercat de peix, de tal volta que en el meu poble dèiem que el dilluns en comprava "llums", la qual cosa no ho millorava gaire.
A principis del mes de febrer arriben a Girona les faves del sud, dels hivernacles andalusos, després al març les de la Comunitat Valenciana, en el mes d'abril les del Maresme, les del litoral barceloní, que per ser més al sud és més càlid i s'avancen a les del meu poble que les trencaven a la segona o tercera setmana del mes de maig i en la Catalunya pirinenca més tard, al juny. Els pagesos les sembraven als volts de Tots Sants en terres fortes i argiloses; les faves suporten bé la duresa del rígid hivern i per aquest motiu en conreaven un bon tros, un aliment bàsic que en el temps de penúries de la postguerra fins es menjaven les beines.
Les beines (tavelles o pellofes en diuen al meu poble) de les faves forasteres són més llargues, la llavor més plana i menys gustosa, d'un color gris tirant a blanquinós; és costum en alguna població andalusa menjar-les crues en paperines de paper ja que son més toves i dolces que les collides a Catalunya, aspres fins a amargantejar i de textura més forta que requereixen més temps bullint a l'olla.
Aquest any les foranes no valien res, fins algunes estaven corcades, cosa que mai no havia vist. Malgrat que m'esforçava a donar-los bon sabor amb un grapat de fulles de menta, un raig d'anís, marduix, difícilment aconseguia un bon plat de faves ofegades o "enfogades", que diuen en alguns indrets.
A Catalunya les faves són uns dels llegums més apreciats i dels més consumits perquè és dels més rústecs i que més resisteixen a les plagues i als canvis de temperatura, a més les assecaven en temps de penúries i així tot l'any en podien menjar o fer-ne farines. A casa ens agradava molt les faves estofades, amb botifarra negra, talls de cansalada salada, alls tendres i un rajolí d'anís.
Hi ha persones al·lèrgiques a les faves, històricament es destaca el filòsof i matemàtic Pitàgores, que fins tenia prohibit com a regla que els seus deixebles en mengessin, aquest era un preceptes del reglament intern del pitagorisme que mai he entès, com aquest altre, misteriós i indesxifrable: "No ajudis a alleugerir de pes el que va carregat". No obstant el pitagorisme emprava un llenguatge críptic només intel·ligible pels iniciats per servar els secrets de l'escola.
A Egipte un guia de religió copta que parlava molt bé el català m'explicà que era un hàbit molt estès quan una persona al migdia estava molt contenta i engrescada i xerrava pels descosits, que la gent li preguntés: "Oi que per esmorzar has menjat faves?". Em sorprengué la relació causal entre el consum de les faves i parlotejar i vaig creure que ell pensava que jo era una fava.
Hi ha un reguitzell de dites que s'estan perdent relacionades amb la fava. "Això son faves comptades" una locució en desús molt emprada abans que significa no hi cap posar-ho en dubte. "No poder dir ni fava" -quan l'escolto em remet a un amic de Sant Hilari de Sacalm- no poder ni parlar de tan baldat com hom està. "Treure faves de l'olla" experimentar una gran millora econòmica, refer-se d'un estat precari. "Clavar una fava" pegar un mastegot. "Aquesta persona és una fava" aplicat a una persona aturada, beneitona, que sembla encantada, suposo que és a causa del gust farinós, insípid, de les faves grosses i envellides. "Més brut que una garba de faves" es diu d'una persona xona o una cosa rònega o greixinosa. "Déu dóna faves a qui no té queixals" es per indicar el caire suau i de bon mengívol de les faves ben cuites.
Una anciana d'uns noranta anys, molt amable i dolça, en una botiga de Sarrià, mentre comprava faves em preguntà si em menjava la pellofa; la noia de la caixa, molt joveneta, avançant-se li digué que només es cruspien les llavors. Ella ens explicà que se n'havia fet tips de cuinar-les senceres i que abans s'aprofitava tot. La meva sorpresa, tanmateix, va ser la seva resposta quan vaig preguntar com era possible que a mitjans de febrer ja pogués comprar faves i la bona senyora em digué: "Vénen amb avions, les porten amb avions". Un plaer escoltar velletes tan encantadores. El filòsof Descartes, després de molts anys aprenent la saviesa en els llibres, va adonar-se que li urgia aprendre en el llibre del món i va començar a peregrinar, fins s'allistà com a soldat. La millor forma d'aprendre com és la vida és escoltant i observant a les persones grans.
