les bones lletres poden acompanyar molt bé les bones flors, ara que l'àmbit del Barri Vell de Girona trenca el recés d'una aparent endormiscada. Un tast de lletra ens condueix per la ruta d'uns dies breus, com si la paraula escrita posés aigua als gerros de l'esperit, per allargar el regne del transitori. Narcís Comadira fa el pòrtic: "Aquests espais closos de la Girona vella, ombrívols, desconeguts, amb altes tanques desbordants de flors ens sorprenen per l'olor de dir-nos que la vida existeix, per torbar els nostres cors amb un alè immortal i únic, el de la vida". Són flors d'existència curta, però fruitosa; diu Joan Maragall: "Morirem aviat, lluny de la planta, elles deuen pensar, mes ara nostre brill el poeta encanta, i això mai morirà." Dir flor és dir alegria i és Rosa Font qui ho escriu: "Estimades flors, amb vosaltres he vist les nits incendiades de maig voltant la taula, tan plena de paraules i riures lluminosos com l'alba als vostres ulls. Heu fet que cada mot vessés de primavera, duent ressons de festa a l'ombra de ciutat. Amb vosaltres estimo les paraules i amb vosaltres invoco destins imaginats."
Ara, tots els estils arquitectònics del temps antic semblen quedar amagats al darrere del Temps de Flors; com un assaig d'eclipsi, només assaig, que els campanars saben prou bé que aquests dies són el regne de l'efímer, i a vista de pedra mil·lenària, tota la resta és poca cosa. Els nummulits de Girona no s'amoïnen, només és qüestió d'esperar, des de la paciència. La pedra ben treballada ja fa uns quants segles havia ornamentat sarcòfags per a senyors de l'època; ara seran el millor retaule terminal per quan s'hagi acabat aquest temps de l'esclat de maig. Aquesta és la misèria i la grandesa de la vida breu. Amb tanta tomba històrica, el Temps de Flors tindrà amorosit i honorat el camí de les separacions de la vida. Per quan alguna flor comenci a torçar el coll, el poeta enlaira el vers, Salvador Sunyer hi posa ànima: "Per sort, aquelles roses són florida que amb el lleu contrapès del seu color han allargat un xic la meva vida i prestant-me fidels la seva olor no hauré de presentar-me a l'altra vida amb les mans només plenes de buidor."
Torna cada any, cada moment, la lliçó de les flors. És Josep Pujol qui ens l'adreça a nosaltres mateixos: "Indolents, mostreu i vesseu la joia dels vostres pètals, floriu sense sentit, assaboriu la saba, i fingiu que la mort us és lluny, desconeguda." Però quan els dies ja no donen per a més flors, s'aniràn enfosquint els colors de la paleta de la bellesa. La cisterna dels somnis es quedarà òrfena de visitants, sense ni un bri de mala herba. Aleshores Antoine de ?Saint-Exupéry encendrà alguna esperança: "L'essencial és que resti en algun lloc allò que has viscut, i la festa de la ciutat, i la casa dels records. L'essencial és viure per al retorn."
L'aigua se'n va, però el riu es queda. A Girona li passa igual: hi ha un esperit que sobreviu, impregnant ofertes de reflexió i d'esclat, de maduresa i de joventut, de tradició i d'imaginació. És l'esperit acollidor de la vida. És la fluïdesa del riu, que tant es miren els poetes. Núria Esponellà s'hi inspira: "Si contemples el riu de la vida et fons a les aigües, quan comprens que la calma del cor és silenci i mirada, i reprens per la ruta del mig el camí del retorn." Quan sona l'hora dels adéus, Martí i Pol expressa una voluntat esperançada: "I tornaré a Girona quan bufi tramuntana per perdre'm en silenci pels vells carrers que enyoro. I tornaré a Girona sense esperar que em cridin, amb tremolor a les cames i els ulls oberts com llunes. Serà un dia de somni quan tornaré a Girona."
