Fa uns dies es presentava l'estudi dels professors Paluzie, Castellanos i Tirado, Dimensió dels Estats i comportament econòmic a la UE. La mida dels Estats, lluny de ser un element exogen al sistema econòmic, és una conseqüència dels incentius econòmics. El balanç entre costos i beneficis determina la mida dels estats. I aquest balanç no és fix, sinó que varia en funció de la realitat internacional. La globalització dóna avantatge a les economies obertes sobre les tancades. Les economies petites són per obligació obertes i amb predomini del comerç i amb Estats àgils i lleugers. Les economies grans tendeixen a l'autoconsum, al predomini militar i amb Estats pesants i lents de reflexos.
Els estats grans i heterogenis presenten costos d'oportunitat per les enormes i ineficients energies dedicades a assolir una inassolible igualtat territorial. El paternalisme territorial adorm als territoris assistits i desincentiva els territoris tractors. Per altra banda, en estats complexos, l'aparell central de l'Estat tendeix per la pugna competencial a exercir funcions impròpies que en l'estudi d'Esther Martínez (2006) arribava al 36% de la despesa. En molts d'aquests estats la delimitació competencial imprecisa provoca també que administracions subestatals mal finançades prestin serveis que no els corresponen. En definitiva ningú fa el que li toca i no existeix corresponsabilitat entre recaptació i despesa a cada nivell. Aquí rau el cau de tots els mals. I això no s'arregla amb retallades a la brava sinó amb canvis en l'arquitectura.
Hem viscut una setmana en què el prestigi d'Espanya, amb la seva prima a nivells d'intervenció, ha caigut sota terra; mentre els governants continuen donant al món la imatge de la picaresca hispànica, culpant les autonomies mentre oculten la porqueria d'una banca polititzada i mal gestionada i la manca de sacrificis de l'aparell burocràtic i militar central. El dia a dia de la conjuntura ratifica, al costat d'estudis seriosos com el que he transcrit, la necessitat d'un procés de deconstrucció estatal a la mediterrània occidental -començant per Espanya- com hi va ser al segle XIX a l'entorn del Bàltic i al segle XX a l'Europa Oriental. Paradoxalment, sense això, no hi haurà mai una Europa forta.
