ingú no recorda ja de què parlaven els mitjans abans de parlar tot el temps de la crisi. Repassant hemeroteques sorprèn que el personal s'embranqués amb tant acarnissament per matèries com el dret a la vida, els casaments homosexuals, la memòria històrica i els nous estatuts d'autonomia. Nimietats podrien semblar-nos avui, totes aquelles topades. Durant el zapaterisme-leninisme, al meu barri de Salamanca, a Madrid, fins i tot la gent bé li va agafar el gust a la pancarta. No hi havia cap de setmana que no sortissin al carrer en contra del govern, ja fos en defensa dels pobres fetus o amb les polititzades organitzacions de víctimes del terrorisme. Donava gust veure tantes senyores amb bossa de Loewe desfilant per Serrano fins a la plaça de Colom. I després, sense moure els tacons de la "milla d'or", se n'anaven totes de compres, o a berenar a Embassy, que als anys trenta va ser un niu d'espies i que surt últimament en totes les novel·les pseudohistòriques sobre aquella època.

Els rics ja no es manifesten ni a la vorera del seu portal, per si de cas els roben la cartera. En els moments d'abundància, quan sobra de tot, la societat polemitza per qüestions que, amb l'arribada de les vaques magres, són relegades a un segon pla, encara que sigui immerescudament. Algunes d'aquestes desavinences ni tan sols mereixerien tenir lloc, ja que el seu objecte pertany a l'àmbit privat de les conviccions, o de la neurosi, de cadascú, i a res obliguen a qui personalment no els afecten. El cavaller que no desitgi casar-se amb un senyor és molt lliure de no fer-ho, i la dama que vulgui avortar pressionada per unes circumstàncies adverses, o simplement perquè li dóna la gana i la seva consciència no li ho impedeix, també.

I per descomptat, qui desitgés fermament la seva pròpia mort, per la raó que fos, hauria de ser molt lliure per portar-la a terme, sempre que no taqui res. Ja que ningú no ens demana permís per portar-nos a aquest món tan calamitós, és una incongruència que a sobre ens posin traves per abandonar-lo a voluntat. No és de bona educació desitjar per als altres allò que volem per a nosaltres mateixos, perquè potser tenen gustos diferents. La frase no és meva, però mai cito procedències aforístiques com a norma d'estil.

Així que la crisi ens fica en el pou econòmic i ens apaivaga al mateix temps, perquè ja no hi ha ganes, ni energia, per estirar-se els cabells per aquests assumptes. Si vostè vol recuperar l'ossamenta del seu besavi, enterrada en alguna cuneta de la guerra civil, faci-ho, però ja no gaudirà de titulars destacats als mitjans. Sempre hi haurà un sobresalt bancari que li robarà l'espai. Podem acabar enyorant els temps en què discutíem sobre totes aquestes coses, però només perquè teníem les butxaques amb menys forats. Ara fins i tot els poetes es fiquen amb els balanços de Bankia, que vagi vostè a saber. El debat ètic ha estat substituït per la controvèrsia matemàtica, que sempre ha estat una assignatura més difícil i menys lluïda. Això no vol dir que qualsevol temps passat va ser millor, però sí que, en la vida de cadascú com en la història en general, resulta facilíssim passar en un moment del dolent al pitjor. En això estem.