Els mitjans de comunicació,solen fer una bona difusió de la Memòria i els diferents informes que Càritas els lliura. Són missatges punyents, veritables crits d´alerta vers una societat, ensopida, que deriva cap a la desigualtat i l´exclusió social. Les seves dades clamen la urgència d´una major justícia social.

Tanmateix, hi ha un altre clam que no te la difusió «urbi et orbi» de Càritas, però que ens commou igualment i ens crida a l´acció. Es tracta de tota l´activitat que s´exposa en la «Memòria del Voluntariat de Suport en la Solitud», de l´Hospital Dr. Josep Trueta de Girona.

Aquest voluntariat, fundat per Mn. Joaquim Casadevall i dirigit actualment per la Maria Rosa Garriga, s´ocupa d´acompanyar i fer companyia als malalts que es troben a l´Hospital sense cap familiar o amic al seu costat. Penso que deu ser terrible patir una malaltia i a més trobar-te sol, amb l´atenció mèdica i sanitària necessària, però sense ningú per compartir penes i angoixes.

Doncs bé, el voluntariat els dóna suport en tot el procés de la seva estada a l´Hospital i moltes vegades també els acompanyen fora de la institució sanitària, quan es troben immersos en una situació d´exclusió social.

Dels 323 malalts que l´any passat els varen fer companyia, 219 foren majors de 60 anys o sigui un 67,8%. La pregunta és inevitable. Aquests malalts, de dilatada vida, no tenien ni fills, ni néts, ni nebots, ni cosins, ni parella, ni amics al costat d´ells? Costa de creure, però tanmateix la realitat d´aquests ancians ve marcada per la seva solitud.

Si l´activitat de Càritas ens mostra la injusta distribució de béns que pateix la nostra societat, l´activitat del voluntariat que cuida la solitud és l´estigma de la nostra deshumanització. Com pot ser que en tot el període d´internament del malalt, cap fill, parent o amic, els vagi a visitar? On pot arribar la ingratitud dels fills? Si no hi van quan estan a l´Hospital, ja us podeu imaginar quin és el calendari de visites quan els vells estan a casa seva o «dipositats» en una residència (abans en dèiem asil).

Crec que és hora de rescatar del calaix de l´oblit el vell manament «honoraràs pare i mare», i posar-lo sobre la taula de totes les reivindicació socials i prèdiques des de la trona. És cert que l´ajuda a la dependència, si els polítics la desenvolupessin amb tota la potencialitat que marca la llei, fóra una bona ajuda material per a la gent que precisa dels altres per sobreviure. Tanmateix aquest ajut, quan arriba (si arriba), no dóna ni l´escalf humà, ni molt menys la tendresa i amor que precisa tota persona gran.

En el greu pecat d´omissió entorn al degut amor als pares, també l´Església hi té una part de culpa. L´alta jerarquia la tenim massa entretinguda en la defensa de la família, des de la moral sexual, combatent divorcis, avortaments i les unions homosexuals i massa amnèsica o afònica en proclamar el deure d´humanitat de respectar, estimar i cuidar els pares. La caritat comença per la família –deia el cardenal Haring–, i dins la família, els més dèbils i necessitats: els infants i els vells.

Honorar el pare i la mare és tan antic com la mateixa humanitat. Fem ressonar les paraules de l´Eclesiàstic: «Fill meu, sigues constant en honorar al teu pare, no l´abandonis mentre visqui. L´almoina del pare no s´oblidarà, serà tinguda en compte per pagar els teus pecats, el dia que estiguis en perill se´n recordarà de tu i desfarà els teus pecats com el calor ho fa amb la gebrada. Qui desprecia el seu pare és un blasfem, qui insulta a la seva mare irrita al seu Creador». (Ecl. 3,3-16)

Avui, més que mai, necessitem posar al centre de totes les exigències ètiques i morals el quart manament, massa oblidat. Donem les gràcies al «Voluntariat de suport a la Solitud» que ens fa present permanentment aquest deure ineludible. Ajudem-los, en tot el que estigui al nostre abast!