Fa pocs mesos vaig llegir la novel·la Quan érem feliços, del periodista gironí Rafel Nadal, germà del destacat dirigent del PSC Quim Nadal; diu Rafel que al polític, quan li preguntaven quans germans tenia, durant la campanya electoral en què es presentà a president de la Generalitat de Catalunya pel PSC, solia repondre amb contundència que ell era "fill únic", quan en realitat eren onze germans i germanes, però, com que tots estaven en internats, "l'hereu" podia tenir la sensació de ser fill únic; Rafel Nadal parla una mica de certa "duresa" emocional de la seua estada en un internat religiós, al qual va anar perquè va voler i ho va demanar amb insistència, i d'uns pares de l'Opus tolerants; la tònica general és la d'una infantesa molt plàcida, on s'estima i s'és estimat, on la gent -tot i tenir idees contràries- es respecta, tret d'alguna discusió concreta o alguna disputa extraordinària.

No obstant, després de llegir el retrat de la seua infància feliç amb la mateixa dona que va conèixer quan era un adolescent i la va besar a la platja dins de l'aigua de la nostra mar al Port de la Selva, sense cap trasvals seriós ni amorós, ni sentimental ni familiar, exclames: "Que poc que ha patit aquest noi, que bé que li ha posat el títol i quina enveja que fa que la vida li haja anat tan rebé, gairebé sense sacsejos, sense explotació laboral infantil, sense pallisses, sense sofriments, sense amargures, sense trencaments, quasi sense exclusions, vexacions i humiliacions...". Això sí que és felicitat i un retrat i homenatge prodigiós a la ciutat de Girona de la seua infantesa, i als seus carrers, rius, muntanyes, turons, jardins, monuments, places i racons, amb processons, misses, mossens, monges, canonges i bisbes i més tard -durant la seua joventut- les manifestacions reivindicatives sindicals, l'organització del partit socialista de Catalunya, les llistes electorals, l'estada a França d'estudiant i aprenent de periodistaÉ

Tot contat amb joia, amb una mirada somrient i riallera cap enrere i amb una esquisidesa deliciosa perquè expressa una extrema placidesa i una dolçor immensa, potser tret de la mort del germà que es va ofegar quan anava a pescar en una barca i es va perdre en la nit, però la resta una reiterada sensació de festa dels sentits ininterrompuda i de goig permanent, des d'una àvia que els espera a tots perquè arriben a casa per tancar la porta amb la clau que estava disponible a l'entrada, en una sensació de llibertat il·limitada i una família benestant i rica que dóna un suport incondicional als seus fills i filles, fins i tot quan una de les germanes s'embolica amb la "lluita revolucionària" i atraca un banc i tot, la rescaten amb un "savoir faire" glamurós; amb somnis golafres i llèpols de quedar-se tancat en una pastisseria per menjar tots els pastissos del món que hem mirat a través de l'aparador de les primeres pàgines fins a la fi quan és vicedirector d'El Periódico, tot el llibre mostra una sensació d'extrema felicitat.

Per això, a l'últim Sant Jordi, aquest llibre Quan érem feliços-l'antitesi de tantes misèries i sofriments contades a Les cendres d'Àngela, de Frank McCourt-, fou un èxit de vendes, perquè la gent enmig de tantes crisis només vol que li diguin que pot ser feliç, que ho va ser en el passat o almenys, el consol de saber que hi ha qui ho ha sigut encara que siga en un passat remot.

El president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, diu ara que "no tenim res de què avergonyir-nos. No vam prometre miracles", però, tots els que no siguen ammèsics ho recordaran que va prometre que portaria la "felicitat" si el votaven per majoria, i hi hagueren molts incauts que s'ho cregueren. El dimecres 11 de juliol va començar a mostrar què entenen ell i els seus per "felicitat", sobretot amb aquella frase tan elegant dita per la filla de Carlos Fabra, "que se jodan!", en l'instant que desgranava les mesures de retalls contra els drets socials i laborals de treballadors, aturats i augment de l'IVA... Comencem a vore-li les orelles a la "felicitat", que arriba com un bumerang.