D'aquí a poc temps, qualsevol viurà per damunt de les seves possibilitats. Afloren a les notícies membres del grup fantasmal "dels que vivien per damunt de les seves possibilitats" i (tan catòlicament) "eren una mica culpables, com tots, d'aquesta crisi" i alguns estan, amb més de 50 anys, de tornada a casa dels seus pares, vivint arran de possibles. Abans, no havien acceptat que no podien aparellar-se o desaparellar-se, tenir fills o ocupar un habitatge que no fos la cambra adolescent. Ara, encara ajustats a les seves possibilitats, el clero regular liberal els retreu -perquè va contra la religió- que visquin de la pensió de l'avi.
Com que cada dia baixen les possibilitats és fàcil acabar vivint-ne per damunt. Serà greu quan pagar els medicaments sigui un problema per al malalt. Fins ara, els medicaments no eren problema ni solució, sinó part de l'alegria del sistema: l'Estat mantenia contentes les indústries farmacèutiques i empastillada la població amb abundància de fàrmacs i amb l'efecte placebo del seu preu accessible.
De la crisi n'hem tret en positiu la desaparició del frau comès en milions de receptes i el pagament general de medicaments barats i comuns. Però cal anar més enllà, cap a la dissuasió a la indústria i no a aquest impost d'un euro per recepta perquè les cases no continguin una farmaciola que acaba semblant una sucursal de la farmàcia. Aquest euro -"dissuasiu i no recaptatori"- passa al malalt un pagament que la comunitat podria treure a la indústria farmacèutica si, d'una vegada per totes i després de tants anuncis incomplerts, s'ajustessin els envasos de medicaments als tractaments. Fa molt que les farmacèutiques imposen medicaments cada vegada més cars (que en desplacen d'altres igual d'eficaços) i que venen en folgats envasos, és a dir que produeixen per damunt de les nostres malalties.
