NADAL SENSE PAGA

Avui, dia de Nadal, ens asseurem a taula en família per menjar la sopa de galets i el pollastre rostit amb prunes. Entre queixalada i queixalada, ens carregarem de raó per maleir els governs central, autonòmic i local que ens han deixat a tots els empleats públics sense paga extra.

A l'hora de les neules i torrons tindrem un record especial per la parentela dels governants que, amb l'expropiació de la mesada de desembre, ens han privat d'un dret adquirit.

Mentre assaborim el cafè fumejant, no oblidarem que aquesta rebaixa d'un 7,14% del sou s'afegeix a la del 5% del 2010 i a tres anys de congelació salarial, amb una pèrdua del poder adquisitiu que repercutirà en una baixada del consum i de l'estalvi de les famílies.

Entre copa i copa de cava, corpresos de recança, rememorarem un poema de Joan Oliver (Pere Quart) que diu: "Temps era temps hi hagué una vaca cega: jo sóc la vaca de la mala llet!".

La vaca cega del poema de Joan Maragall passeja angoixada enmig dels perills de la vida. El pobre animal, que personifica la fatalitat del destí dels humans, camina "orfe de llum sota del sol que crema, / vacil·lant pels camins inoblidables, / brandant lànguidament la llarga cua.". En canvi, la vaca de la mala llet és rebel·la contra la situació de submissió a què se la vol condemnar: "Doncs, ja ho sabeu! He pres el determini, / l'he bramulat per comes i fondals, / i no espereu que me'n desencamini / la llepolia d'un manat d'alfals".

És a dir, la vaca cega és l'estigma dels perdedors que es conformen a fer la viu-viu, a persistir en la seva patètica existència i a recitar emocionats nadales com El Rabadà, Fum, Fum, Fum, El desembre congelatEl noi de la mare.

Per contra, la vaca de la mala llet és el símbol dels indignats i bruela a plens pulmons per fer saber que està tipa de ser munyida pels rics i poderosos.

Sí, sí, per aquells que riuen mentre altres pateixen. Sí, sí, per aquells que es dignen a fer caritat per la mala consciència que traginen. Sí, sí, per aquells que es mofen de les penúries de la gent tirant-los en cara que si no se'n surten és perquè no volen o no en saben.

Aquests sapastres, que mengin caviar fins a rebentar, a veure si s'engargussen, i que beguin tot el xampany francès de collita reservada, a veure si s'ennueguen.

Però cap xeflis ostentós esborrarà dels seus ulls, inflamats de cobdícia, la imatge de la vaca de la mala llet que espera pacientment l'hora de la venjança.

Mentrestant, que la flama de l'esperança d'un món més lliure i solidari ens ajudi a resistir. Bon Nadal als homes i dones de bona voluntat. Als altres, que els bombin!