La gent estima per costum i també per consciència. I la gent somia paradisos sexuals per fugir de la monotonia. Avui a Catalunya debatem entre consultes ciutadanes reduïdes a un Sí o un No, i els partits polítics es mouen al voltant del tòtem. Però no es vol una democràcia consultiva a la suïssa; sinó un referèndum entre el blanc o negre. I se'ns recorden els 16.000 milions de dèficit fiscal amb la Generalitat, dades del 2006 i 2007, no reals avui en dia, amb els vora de 650.000 aturats i els 18.500 milions d'euros destinats per l'Estat als nostres jubilats.
No es diu res del mercat de 46.000 milions d'euros anuals que suposa la resta de l'Espanya per a casa nostra: sembla no tenir importància. Es parla poc de crear una xarxa d'habitatge a preu raonable, ara tot just es comença per a les famílies desnonades, i cal veure com evoluciona. Cal enfocar l'ensenyament com a plataforma professional, i configurar un creixement sostenible. Calen polítiques socials i no repagaments en sanitat per a col·lectius fràgils, com els jubilats. Un punt feble de la política catalana és la seva minsa capacitat d'autocrítica. Sempre tenim Madrid com a pou de friccions i blasmes. Durant anys s'ha configurat una xarxa burocràtica superposada a l'existent anteriorment, més l'administració local. Els dèficits econòmics parlen d'una gestió, com a mínim, poc curosa. Quan se'ns parla d'augments en les tarifes elèctriques o de l'aigua, no es planteja racionalitzar el gruix d'empreses semipúbliques, però sí privatitzar-les. Es pot aprofundir en la transparència de les decisions que es prenen: serà una millora de la democràcia.
