El pluralisme a Catalunya

L'anormal seria que la societat catalana no fos plural. Que fos monolítica, com preferirien certs extremismes, d'un i altre signe. Doncs no, resulta que és una societat normal, amb algunes característiques molt accentuades.

Per la seva història peculiar i la seva rica composició social, no pot ser altra cosa que plural en tots els aspectes: lingüístic, cultural, demogràfic, racial, religiós, ideològic, etc. I això es reflecteix, lògicament, en el seu pluralisme polític.

Aquest pluralisme polític que resol -o hauria de resoldre, sempre- les seves tensions en el camp de les regles democràtiques. Amb joc net, sense trampes, sense ànim d'imposició d'uns sobre altres. No sempre passa de forma tan nítida. A la política hi ha interessos i passió que, amb freqüència, emboiren la ment, aleshores comença la incomprensió mútua.

El tema identitari, sobretot quan s'alia, o serveix de tapadora, a interessos econòmics, tensa el debat polític fins a extrems que dificulten la convivència, posant-se, de vegades, en fora de joc de la normativa democràtica vigent, furgant i fins i tot "inventant" altres terrenys democràtics. La inventiva és lliure, però la convivència requereix normes. Si unes ja no serveixen, substituir-les per unes altres.

En el camp de joc democràtic hi han de cabre totes les tendències polítiques per competir sense trampes. Per exemple, totes les derivades de la diferent conjunció de posicions identitàries i socials diverses. Totes les que en l'escenari actual pugnen per conservar o per guanyar quotes de poder.

El panorama actual és ampli i complex. En els extrems hi ha les formacions polítiques que consideren Catalunya com una part de l'Espanya unitària (PPC), i les que defensen que constitueix una "identitat nacional" a part, totalment diferent (ERC). Dins d'aquestes últimes, hi ha les que circumscriuen aquesta "identitat nacional" a l'antic Principat, i, contràriament, les que (com la CUP) l'estenen a tots els "Països Catalans" (la històrica Corona d'Aragó); posició que està força marginada o en declivi. Entre aquests extrems, amb les seves peculiaritats, hi ha les altres tendències.

Tres importants moviments recents han trastocat el panorama clàssic de "catalanistes" i "espanyolistes", en els seus diferents graus: el nacionalisme moderat i col·laborador amb l'Estat (CiU de Jordi Pujol), l'"espanyolisme matisat" defensor de la singularitat catalana dins Espanya (PSC-PSOE), i l'"autonomisme constitucionalista" (PPC, de Sánchez-Camacho).

Però els tres moviments que han canviat l'escena han estat, principalment: la radicalització sobtada d'Artur Mas (CDC), apostant pel "sobiranisme" rupturista amb Espanya, l'aparició amb força de Ciutadans (Albert Ribera) optant pel respecte escrupolós del marc constitucional des d'una esquerra catalana il·lustrada, i la irrupció de Pere Navarro (PSC) liderant un socialisme català federal i contrari a la independència però a favor de que una nova relació Catalunya-Espanya sorgeixi de l'exercici, legal i pactat, del "dret a decidir" reconegut al poble català, en virtut d'un invocat "principi democràtic", que empara persones i pobles.

Convindrien noves matisacions per a una major clarificació. Però el que més crida l'atenció ara és el pas fet pel PSC de Pere Navarro (distanciant-se clarament del PSOE), però mantenint una fonamental diferència amb CiU d'Artur Mas, fora de la seva òrbita, però a la qual sembla acostar-se.

Artur Mas (CiU), pactant -per mantenir la presidència de la Generalitat- amb Oriol Junqueras (ERC), no només s'ha proposat liderar el procés independentista, sinó que ha aconseguit que el Parlament proclamés la "sobirania del poble català", definint a Catalunya com un "subjecte polític i jurídic sobirà". És a dir, primer proclama unilateralment la "sobirania" perquè després, en referèndum o consulta, es consagri un "estat independent", sigui de forma legal o al marge de la llei. Com era d'esperar, el govern de l'Estat ja ha recorregut aquest acord davant el Constitucional. Amb la qual cosa, per ara, el fre està posat.

Què fa Pere Navarro (PSC)? Primer es declara contrari a la independència i afirma, a més, que un eventual referèndum ha de ser "legal i pactat" amb el Govern, i que en aquest cas el seu partit votaria en contra. No obstant això, d'entrada proclama que el poble català, per un principi democràtic, té ja "el dret a decidir" sobre el seu futur, podent dir "sí" o "no" a la independència. Però la qüestió de fons és aquesta: atribuir-se el "dret a decidir" sobre el futur, no suposa ja una implícita declaració de "sobirania", encara que després en un referèndum es voti "no" a la independència?

La diferència amb la "Declaració" del Parlament, propiciada per Mas i Junqueras, és que aquesta pressuposa que -proclamada ja la sobirania- caldrà votar a favor de la secessió, mentre que la proposta de Navarro se situa, aparentment, en una una posició més neutra, però sobretot es diferencia que la consulta s'ha de fer per la via del diàleg i de manera "legal i pactada". Gairebé res.

Catalunya és i seguirà essent plural i diversa, potser més que qualsevol societat normal. I amb una personalitat molt acusada, encara que no uniforme. Però, en el context actual, aquesta mateixa diversitat i pluralitat poden ser un obstacle infranquejable al proclamat somni, més o menys compartit, de sobirania.