Una majoria molt qualificada de votants del PP pensen que Luis Bárcenas fa xantatge al seu partit (el possessiu és multidireccional) de la mateixa manera que una majoria fins i tot més aclaparadora està en desacord amb els desnonaments. Com veuen, no és fàcil enganyar tothom molta estona i la posició del senyor Bárcenas en relació al partit del qual va ser tresorer em recorda molt la xuleria de José Amedo -el policia acusat de cometre diversos atemptats dels GAL- davant del govern socialista de Felipe i els jutges de llavors: es notava quina part contractant tenia atrapats els genitals de la segona part contractant. Ignoro què fa el CNI per mantenir la dignitat de l'Estat, a banda de vigilar catalanufos i trobar-li el millor acomodament possible -i difícilment hauria pogut ser millor- a Corinna zu Sayn-Wittgenstein.

Em sembla imprescindible fer-li al senyor Bárcenas una proposta que no pugui rebutjar. D'altra banda, ens cansarem de sentir i llegir, també en els mitjans liberals, que els resultats de les eleccions italianes consagren la inestabilitat i que aquesta falta d'estabilitat és contagiosa; que s'ha pujat al cim dos pallassos, com si l'ofici de bufó voluntari i professional (cas de Beppe Grillo que és just el contrari de Berlusconi) no fos un dels més nobles que existeixen i com si alguna cosa pogués ser dolenta només perquè no li agrada a la cancelleria alemanya. No obstant això, el balanç no pot ser més nítid: va guanyar l'esquerra i, a més, reforçada per un nou ingredient, amb pujades de moviment tectònic, del pesat espectre parlamentari, que per alguna cosa es diu espectre: pel molt consumit que està.

Populisme és la nova taca que ningú pot lluir sense vergonya. Pel que sembla, només el que cou cura i cal procedir al desposseïment de la immensa majoria per reinventar-se des de la nuesa. Almenys Hans Werner Sinn, una espècie d'expert podador de salaris, ho ha dit més clar: "L'única possibilitat és traslladar el model alemany a tota la UE". Sona molt a "Ein Volk, ein Reich, ein Fhürer". La seva mare.