Sentir parlar a l'honorable conseller de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila, el dia que una bona colla d'empordanesos "notables" li varen voler retre un homenatge "pels anys de servei a la ciutat de Figueres", fou un bàlsam d'esperança per recuperar la confiança perduda en la classe política. Certament, la seva oratòria supera, de llarg, la de la majoria dels seus semblants, però en Santi convenç de la seva integritat i de la transparència dels motius que el fan sentir-se orgullós membre de la classe política, no només amb paraules, sinó amb tota la seva persona. Quin exemple! I quina diferència amb tots aquells que lamentablement també s'anomenen polítics, però que han elegit aquest ofici per interessar-se per les pròpies causes abans que per cap altre. Per a ells, la "res publica" és el mitjà per satisfer l'instint humà més primari: el de la supervivència. I no cal pensar només en els més descarats, com ara els Camps, Millet, Bárcenas, Correa o els implicats en el cas dels ERO andalusos. A dia d'avui, la gran majoria dels polítics són intrusos en una professió a la qual serveixen sobretot per a guanyar diners, prestigi i/o poder.
Un dels problemes òbviamet rau en el mateix sistema democràtic actual, com el mateix Santi Vila va reconèixer durant el seu discurs: els que ens haurien de servir a tots, de fet són elegits "a dit" per només uns pocs militants dels partits polítics, que decideixen les llistes que els ciutadans hem de votar. Tota una perversitat que ens enlluerna: podent triar entre les diferents llistes, els electors tenim la falsa impressió que som nosaltres els responsables dels resultats. I òbviament, aquells que volen fer carrera, en tenen prou de "fer la pilota" a uns quants dirigents dels seus partits, per ésser ascendits fins als llocs preferents de les llistes, una jerarquiologia que el catedràtic Laurence J. Peter estudià en profunditat a la seva obra El principi de Peter de 1969.
Un dels polítics que ha patit l'excés de poder de la militància dels partits amb contundència, fou en Carles Pàramo, batlle de Roses i diputat del Congrés espanyol: quan no va voler satisfer els interessos d'alguns dels seus membres, aquests el van començar a desprestigiar, a marginar i a qüestionar fins al punt de dividir la formació de soca-rel. En Pàramo, però, fou un os massa dur de rosegar i amb la seva integritat com a bandera, aguantà totes les envestides. De tot el que es va dir d'ell, res no es va poder demostrar i avui torna a portar les rengles de la vila amb la humilitat que li coneixen els més propers, i amb la fermesa i responabilitat de qui se sap orgullós representant de tot un poble.
