Els llibres són només pàgines on algú ha escrit el que li passava pel cap, sovint per a desgràcia de la literatura. Són objectes. No tenen sentiments ni ànima. Durant temps vaig caure en el parany de considerar-los -hi ha molta gent que té aquesta idea- una cosa elevada, i em resistia a maltractar-los. Ara recordo amb vergonya quan sense voler els ocasionava un desperfecte i em sentia gairebé com un maltractador de gènere (de gènere policíac, romàntic o biogràfic, segons fos la víctima). Això va canviar el dia que vaig cometre el meu primer assassinat bibliòfil. Em va fer tanta ràbia haver-me gastat diners en aquell esguerro que, dedicat i tot pel seu autor -era un Sant Jordi- el vaig estripar full a full, delectant-me en el procés. A partir d'aleshores he perdut els escrúpols, i m'he convertit en un reincident. L'ideal seria trencar els dits polzes als autors, com a Paul Newman a El buscavidas, perquè no puguin escriure més, però em conformo de destrossar la seva creació.
Amb els llibres, com amb les senyores, s'han de patir molts desenganys abans de trobar l'amor. La majoria dels que ens passen per les mans són superflus però serveixen per passar l'estona. Alguns, hauria sigut millor no haver-los conegut mai perquè ens fan perdre un temps que podríem dedicar a contemplar núvols. I en comptades ocasions, per sorpresa, n'hi ha un que t'atrapa, que no permet que pensis en res més, que fa que desitgis arribar a casa per abraçar-lo i no deixar-lo: ha nascut l'amor. Parlo de suor interior i de notar la pell extremadament sensible només de pensar-hi. De tenir ganes de no llegir mai més res perquè sigui allò el darrer que els ulls hagin assimilat. De la necessitat quan s'ha acabat -perquè tot s'acaba- d'un temps de relax, una etapa de descans que permeti que tot -cor, fetge, estómac...- es torni a posar a lloc després d'haver sigut xarbotat. Però abans i després caldrà destrossar-ne molts. Sense miraments.
