Un atemptat o qualsevol altre acte terrorista no pot tenir justificació. L'ús de la violència, administrada d'aquesta manera, s'ha de condemnar sempre. Aquest punt de partida, recordat a propòsit del succés de la marató de Boston, és tan elemental que no requereix gaire explicació. Amb tot, cal evitar caure en la simplificació que portaria a explicar l'atac dels germans Tsarnáev com la bogeria de dos fanàtics. I tampoc podem fingir sorpresa perquè dos joves criats als Estats Units -el país més obert i heterodox del món, la terra de les oportunitats- no hagin estat capaços d'integrar-se plenament en aquella societat. Només cal donar un cop d'ull al nostre entorn per comprovar que aquí passa el mateix. Per sort, aquesta no és la norma, més aviat és l'excepció. Però, de casos, n'hi ha. Es tracta de persones d'edats i procedències diverses que, per al català comú, són pràcticament invisibles. O que, com a màxim, aporten un contrapunt exòtic a la normalitat del paisatge de les nostres vides. És lògic que, a molts d'ells, aquesta situació no els faci gràcia. Per això alguns senten ràbia, frustració i, fins i tot, ganes de venjar-se.
