L actual crisi està portant a un allunyament cap al projecte europeu, al desprestigi de la política i els polítics i finalment, segons algunes enquestes, a dubtes sobre la mateixa democràcia. Si és així, és molt greu.

A Islàndia, els socialdemòcrates que han impulsat una política d'austeritat durant els últims quatre anys han perdut les eleccions. Res anormal fins aquí encara que sí m'ho sembli el fet que això impliqui el retorn al poder dels qui l'ostentaven el 2008, quan va esclatar una bombolla que va fer provocar la fallida als bancs i va sumir el país en una crisi econòmica sense precedents. No crec que el seu retorn desperti gaire entusiasme i sí perplexitat davant la falta d'alternatives.

Però si Islàndia és prop del Cercle Polar Àrtic, el que de veritat és d'aurora boreal és el que passa a la mediterrània Itàlia, que no perd capacitat per sorprendre'ns amb la imaginació creativa que la distingeix. Després d'unes eleccions inconcluses i dos mesos sense govern ha reelegit un president octogenari que ha designat un primer ministre del PD per formar un govern de concentració en el qual l'incombustible Berlusconi guanya de nou influència (les enquestes diuen que avui guanyaria les eleccions) i ho demostra imposant com a viceprimer ministre Angelino Alfano, conegut per ser l'autor d'una llei per garantir-li la impunitat. Davant d'aquest circ no estranya que alguns italians desenganyats es bolquessin en el Moviment Cinc Estrelles de Beppe Grillo, un pallasso en sentit literal, i hagin rebut el que el seu vot mereixia. Un altre italià es va presentar davant el Parlament i va tirotejar policies perquè diu que no va trobar polítics sobre els quals disparar. Tot un símbol de com estan les coses.

A França ha esclatat l'escàndol al filtrar-se el programa que el partit socialista prepara per al juny i que posa a caldo la senyora Merkel, acusada d'"egoista intransigent", de ser la causant tots els mals d'Europa i de falta de solidaritat amb una França que no aconsegueix ocultar els seus molts problemes i la seva pèrdua d'influència. Els socialistes francesos diuen que la política alemanya està matant Europa i volen fer front comú amb Itàlia. A Polònia han pres nota d'aquesta situació i es pregunten si val la pena entrar a l'euro i el moviment euroescèptic guanya encara més terreny al Regne Unit, fet que és lògic si pensem que ni tenim al darrere el record de cap guerra ni ningú ens pot prometre avui un futur brillant. La bona notícia és l'entrada de Croàcia a la UE amb el vot d'esperança que això implica però que no oculta el fet que -des que va començar la crisi- la confiança en el projecte europeu ha patit un retrocés de 94 punts a Espanya, 52 a Itàlia, 49 a Alemanya, 36 al Regne Unit i 32 a França. Són dades molt greus.

Sóc europeista perquè penso que els problemes existents deriven no del projecte sinó dels seus defectes de construcció i que la solució passa per més Europa i no per menys. Una altra cosa és la política que fa aquesta Europa, perquè no crec que l'austeritat a ultrança ens tregui de la postració en la qual estem i que a Espanya ens ha portat a tenir en atur al 27,2% de la població activa, 6,2 milions de ciutadans o el que és el mateix, 6,2 milions de tragèdies personals i molts joves forçats a emigrar o com vulgui que ara en digui d'aquest drama la senyora ministra d'Ocupació (?). L'economia no és una ciència matemàtica i admet diferents receptes per a un mateix problema, com mostren els Estats Units, que estan sortint de les crisis amb una política expansiva, mentre augmenten les crítiques a Reinhart i Rogoff, els apòstols intel·lectuals de les polítiques d'austeritat.

És una situació molt greu perquè la gent no només culpa dels seus mals Europa sinó també als polítics i a la política en general i això condueix a la deslegitimació del sistema, fins al punt que avui a Espanya -segons una enquesta atribuïda a la cadena SER- només el 61% dels espanyols creu que la democràcia sigui la millor forma de govern. Què pensa el 39% restant? Tan aviat hem oblidat el nostre passat recent? Algú pot pensar que va ser millor? Aquest és el terreny de cultiu ideal per als messianismes d'il·luminats, l'auge de moviments de tipus feixistoide com l'Albada Daurada grega, les derives autoritàries a l'hongaresa, els populismes i les reaccions xenòfobes. Sabem com va acabar la crisi de 1929.

A un nivell més modest però preocupant, sense fer comparacions odioses i injustes, aquesta situació explica entre nosaltres el 15-M, els escraches o els intents d'assalt al Congrés, que són fenòmens molt diferents entre ells però que tenen en comú produir-se al marge de l'expressió d'una sobirania nacional en la qual molts han perdut confiança. Seria un error minimitzar aquests fets perquè revelen que és el mateix sistema el que està en entredit i que cal reformar-lo si volem que sobrevisqui perquè amb tots els seus defectes és el millor que hi ha. No hem de cometre l'error de llençar el nadó amb l'aigua bruta de la banyera.