L esfondrament de la fàbrica tèxtil de Bangla Desh, amb centenars de morts i desapareguts, recorda molt aquests incendis a les fàbriques de fa dos segles en les quals cremaven instal·lacions i treballadors: estaven cargolats al banc i no es podien escapar. Cada vegada hi ha més gent convençuda que la història es demora, traça un bucle i torna enrere, però no és cert. El temps és una fletxa de sentit únic, diu Stephen Hawking, i jo no sé més que ell: ara els pàries tenen consoles (per alguna cosa en deuen dir així) i telecomunicacions, rentadores i sanitat i escola gratuïta, encara que això últim ja es considera, com el treball, un luxe que cal reduir o eliminar. En conseqüència tornaran Marx i fins i tot Lenin, encara que no els veig recomanables. I no els recomano per bocamolls. No van complir en res d'allò promès. Marx era un bon periodista i sociòleg. La seva teoria sobre el paper de les classes és suggeridora, però insuficient, i prefereixo creure en Déu que en el poder redemptor d'una classe emancipadora; les redempcions cursen en altres negociats. Per a Marx jo seria un idiota humanista: m'agrada el títol, me'l quedo. Tot i això, no hi ha regals socials. Res s'aconsegueix sense lluita i no es lluita esperant els altres: la lluita és la prudent assumpció de riscos persona a persona, que ningú et marqui el ritme. Dit això, convinguem que hem perdut diverses dècades: des dels embolics lacanians del marxisme tardà dels setanta i l'allunatge de Thatcher a Downing Street (on va entrar estavellant el seu cotxe contra l'aparador) fins als diners dels rics amagats als paradisos fiscals i la gran consolació del futbol oficiant els seus sagraments vint-i-quatre hores al dia. Javier F. Panadero (físic, autor d'Experimentos para entender el mundo) és un paio molt lúcid que diu que la primera regla del combat és que et prenguin seriosament, és a dir per una persona de paraula: si dius intolerable, és intolerable, és a dir que no pots seguir fent el mateix després d'haver-la pronunciat. Sort i valor.
