Comptes i contes

La Intervenció General de l'Administració de l'Estat (IGAE) ha publicat els comptes del sector públic corresponents a l'any 2012. De l'activitat de l'Administració central, les comunitats autònomes i les entitats locals en resulta un dèficit de 111.641 MEUR, amb un augment d'un 11,2% respecte al 2011. En percentatge del producte interior brut (PIB), és un 10,64%, superior en un 1,2% al del 2011, que va ser d'un 9,4%. Déu n'hi doret!

Doncs bé, una tercera part d'aquest dèficit (38.343 MEUR, un 3,65% del PIB) correspon a les ajudes a caixes i bancs. L'any 2011 ja van ser de 5.136 MEUR (un 0,48% del PIB).

Darrere aquestes xifres aclaparadores s'hi amaga una història molt xocant de mentides escampades per uns governants que havien anunciat a so de bombo i platerets que el rescat bancari no costaria ni un euro al contribuent. Ni per casualitat han encertat!

Si bé els diners adjudicats eren crèdits per retornar amb els interessos corresponents, com que s'han declarat irrecuperables, s'han convertit en pèrdues per descomptar del balanç financer i comptabilitzar com una despesa de capital. És a dir, es tracta d'una subvenció a fons perdut que engreixa el dèficit públic.

El ministre d'Hisenda explica que és una despesa extraordinària de caràcter puntual o no recurrent. En altres paraules, es tracta d'una operació one-off que es comptabilitza una vegada i prou. No obstant, tampoc es descarta que l'any vinent es repeteixi la jugada.

Algú, de veritat, s'havia cregut que la nacionalització de Bankia, Nova Caixa Galícia, Catalunya Caixa i Banc de València sortiria gratis? Ni de conya!

De fet, els predicadors aferrissats del neoliberalisme s'haurien d'haver oposat a qualsevol mesura destinada a salvar els bancs i caixes en fallida. Segons el seu credo, si no es podia tornar el deute, els prestamistes havien d'assumir les pèrdues d'unes inversions d'alt risc.

Però com que no ha passat res d'això, ara qualsevol especulador podrà continuar invertint amb la confiança que, si les coses van maldades, ja vindrà el govern de torn a injectar diners públics per salvar qualsevol banc en dificultats.

Per tant, l'objectiu real del rescat bancari no consistia a procurar la reactivació econòmica sinó a assegurar el pagament dels crèdits concedits pels bancs alemanys o francesos a les institucions financeres espanyoles.

En aquestes, s'aprofitava l'ocasió per imposar unes "reformes estructurals" o retallades brutals dels drets socials que la ciutadania mai hauria acceptat en altres circumstàncies.

I és que, quan els polítics expliquen contes de la vora del foc, els comptes dels ciutadans solen acabar en números vermells.