Cartes

Penjats del

món virtual

david arboix i arús. Banyoles.

Veiem molt sovint com les noves tecnologies estan absolutament presents en la nostra societat. Els telèfons mòbils es veuen arreu, vivim envoltats de whatsapps, piulades, facebooks i d´altres... Un pèl marejant, si no es porta amb moderació, i no dic res dels joves, molts d´ells, mancats encara de criteri sòlid. Aquests adolescents i els que ja voregen l´edat adulta els podem veure sovint totalment enganxats al telèfon o qualsevol gadget que els comuniqui amb el món virtual. No hi fa res on estiguin: al carrer, l´escola, a la consulta del metge, al bar, a taula, a l´habitació... Fins i tot quan estan amb els amics, interrompen la conversa, és clar, ja se sap: «em truquen, missatge... socors! És prioritari!»

Les noves tecnologies han vingut per quedar-se i penso que tot plegat és bo però també, que tot demana la seva mesura. Farem bé els més grans si, com sempre, anem per davant i els ensenyem amb un bon exemple i un bon ús de tots aquests instruments.

Criteris... científics?

M. Àngels Vila Safont. FIGUERES.

Divendres passat no vaig poder evitar la pell de gallina i les llàgrimes als ulls mentre escoltava la ràdio tot conduint: el fill català d´un parlant nadiu del flamant «Lapapyp» feia notar que, mentre els parlants del «Lapao» tenen al darrere una comunitat lingüística prou sòlida d´uns quants milions de parlants capaços de riure-se´n del greu despropòsit perpetrat pel govern de torn, els pobres 6.000 parlants de l´aragonès veuen cavar la seva tomba definitiva.

N´hi ha que parlen de neofatxes... Ehem... Ja em perdonareu, però aquest terme em costa de pair: per a mi els fatxes són fatxes i prou! I es veuen a venir de lluny. Però això, que, a priori, sembla que hauria de ser un avantatge, més aviat és un inconvenient; sobretot quan les seves bertranades múltiples ens amenitzen, dia sí, dia també, menyspreant la nostra intel·ligència i qualsevol interpel·lació al sentit comú. M´estalvio la tasca llastimosa de fer-ne un memoràndum perquè passo de la mala gaita a l´astorament, de l´astorament a la impotència, de la impotència al dolor... i sant tornem-hi! (en aquest ordre o qualsevol altre...).

És que no hi ha manera que ens deixin viure (i parlar) en pau?

Mes de maig

Paquita Xarles Arnau. girona.

El mes de maig és dedicat a la Ma­re de Déu. Anys enrere, al capves­pre, acudíem a la parròquia per celebrar el mes de Maria, una pregària senzilla però viscuda. Molts re­cordem amb goig aquelles vetlla­des, l´altar de la Verge s´adornava amb flors fresques collides als jardins de les nostres cases, no teníem diners però sí bona voluntat. Aquestes devocions amb els temps i els canvis s´han perdut, continuem recordant Maria el mes de maig però tot és més breu, no tenim temps, les circumstàncies són unes altres i la nostra manera de pensar, també.

El maig és el mes de les flors, ha esclatat la primavera, hi ha vida no­va per tot arreu, Girona «en temps de flors» llueix de cap a cap, els carrers s´omplen de gent que va i ve, tot fa goig, són dies de brogit i alegria. Enguany tot i la crisi l´ambient és festiu, els punts de flors, una meravella, als restaurants i bars de la zona no queden taules lliures al cap de setmana. Voldria des d´aquestes ratlles felicitar als organitzadors, responsables i treballadors que han convertit Girona en un jardí florit. Gràcies per fer-nos gaudir d´uns dies d´alegria, d´un oasi al mig del desert econòmic que estem vivint. Gràcies i enhorabona.

Al Ministre d´Educació del Govern espanyol, Sr. Wert

Joan Gironès I Muñoz. VILABLAREIX.

Benvolgut Sr. Wert, per alleugerir el seu neguit i preocupació per la suposada marginació de la llengua d´en Cervantes a les escoles públiques catalanes puc donar fe que pot estar ben tranquil. Tinc un nét de cinc anys nascut a Enschede (NL) que fa tot just nou mesos ha arribat de Nederland i està escolaritzat a l´Escola Madreny de Vilablareix des de començament de curs. El passat diumenge quina va ser la meva sorpresa quan em pregunta «Cómo te encuentras, abuelo»; vaig quedar que si en punxen no em treuen sang, en comptes de parar la conversa li vaig seguir la beta, i així una bona estona. La llengua de l´Estat espanyol no li han ensenyat ni nosaltres els avis, ni el seus pares (holandès i catalana), ni amb qui normalment es relaciona. Per tant, el meu reconeixement a l´escola pública catalana i en aquest cas l´Escola Madreny per la seva qualitat pedagògica així com dir-li que aquí té una mostra del respecte a la pluralitat amb els idiomes que al cap i a la fi són cultura. La marginació, l´ofec o persecució de qualsevol llengua és crear una societat inculta. Sr. Wert, estigui tranquil i deixi que la mainada es culturitzi.

Despesa en cultura

Joan Boronat Lecha. BLANES.

Tot sovint llegim cartes als direc­tors dels diaris, criticant que a Catalunya malgastem molts diners en qüestions que qualifiquen de supèrflues, com la cultura i la llengua, mentre, diuen, no es fa res per solu­cionar el problema de la deso­cu­pació. Els desnonaments i la man­ca de carreteres són responsabilitat del Govern central. La man­ca de treball a Catalunya és un problema provocat pel Govern espanyol, o fins i tot pel de la Unió Europea, que són els responsables d´equilibrar la relació entre oferta de treball i immigració, i són aquells governs els qui ho han de solucionar. Mentre que les qüestions lingüístiques són feina dels filòlegs. Els catalans ens hem de dedicar a defensar la nostra llengua i la nostra cultura, perquè l´Estat espanyol només té cura del castellà, mentre que l´únic tracte que rep la nostra llengua, manin comunistes o feixistes, és de menyspreu i intent d´extermini, amb decisions ridícules, pròpies d´unes institucions formades per gent amb el cervell atrofiat. La defensa de la unitat dels dialectes castellans en l´àmbit mundial (mexicà, argentí, cubà, canari, andalús, etc.) em sembla correcta, però, va inversament relacionada amb el desmembrament que ha patit i pa­teix la llengua catalana, amb el vistiplau dels governs centralistes, haguts i, si no canvien les coses, per haver. L´últim ­exem­ple, l´atac al català de la franja oriental d´Aragó. Els diners emprats per cultivar i defen­sar la nostra riquesa cultural poden ser ben o mal gastats, però no ho són ni més ni menys, que els que es gasta l´Estat espanyol en cuidar la cultura i la llengua castellanes, i, naturalment, ens els podríem estalviar si l´Estat no deixés orfes les altres llengües i cultures espanyoles