En aquests últims dies han estat nombroses les informacions que, sobre l'actuació del Ministeri Fiscal en assumptes judicials de gran rellevància, han trobat eco en els mitjans de comunicació. Entre elles, sobresurten els recursos de la Fiscalia contra l'acte d'imputació de la infanta Cristina o contra l'empresonament de l'expresident de Caja Madrid, Miguel Blesa, la qual cosa ha generat suspicàcies cap a l'actuació de l'esmentat òrgan. Segons la llei que el regula, la funció del Ministeri Fiscal és defensar la legalitat, els drets dels ciutadans i l'interès públic. Es configura com un òrgan de rellevància constitucional que exerceix la seva missió conforme als principis d'unitat d'actuació i de dependència jeràrquica i amb subjecció, en tot cas, als de legalitat i imparcialitat. Potser és això últim el que mogui a confusió, en la mesura que estar sotmès jeràrquicament i, al mateix temps, actuar amb imparcialitat pot resultar, en ocasions, contradictori.

La jerarquització de l'organigrama s'aprecia clarament en la seva estructura, en la cúpula de la qual se situa el fiscal general de l'Estat que, designat pel Govern, ostenta la direcció superior i la seva representació en tot el territori espanyol. Li correspon impartir les ordres i instruccions relatives al servei i a l'ordre intern de la institució i, en general, la direcció i inspecció de la mateixa. A partir d'aquí, l'esmentat organigrama respon a la seva cadena de comandament. Així, els fiscals en cap de les Fiscalies Provincials estan subordinats al fiscal superior de la Comunitat Autònoma i els fiscals en cap de les Fiscalies d'Àrea ho estan als fiscals en cap de les Fiscalies Provincials.

Pot ser compatible aquesta forma d'entendre el Ministeri Fiscal amb una actuació imparcial i independent, exclusivament lligada a la defensa de la legalitat? És desgavellat sospitar que en processos judicials d'innegable calat polític la designació del fiscal general de l'Estat per part del Govern no sigui un factor determinant?

La normativa estableix que el fiscal que rebés una ordre o instrucció que consideri contrària a les lleis o que, per qualsevol altre motiu estimi impro?cedent, l'hi farà saber mitjançant informe raonat al seu fiscal en cap. De procedir l'ordre o instrucció d'aquest, si no considera satisfac?tòries les raons al·legades, plantejarà la qüestió a la Junta de Fiscalia i, una vegada que aquesta es manifesti, resoldrà definitivament, reconsiderant-la o ratificant-la. De procedir d'un superior, elevarà informe a aquest, el qual, de no admetre les raons al·legades, resoldrà d'igual manera, escoltant prèviament a la Junta de Fiscalia. I si l'ordre fos donada pel fiscal general de l'Estat, aquest resoldrà escoltant a la Junta de Fiscals de Sala.

Per contra, les sancions al fiscal que no compleixi amb les ordres poden anar des de la simple advertència fins a la multa, el trasllat o la suspensió.

En aquesta tessitura, un fiscal que consideri que les ordres que ha rebut en processos de manifesta repercussió política són contràries a l'ordenament jurídic, té al seu abast diverses vies per oposar-s'hi. No obstant això, el fet d'haver d'optar entre la comoditat de complir les instruccions dels seus superiors i assegurar-se un pròsper futur professional o el perill d'enfrontar-se a ells i arriscar-se a ser sancionat, indica que el correcte funcionament de la Fiscalia -tal com està configurada en l'actualitat- passa perquè els seus membres tinguin un concepte de la Justícia (amb majúscules) i una valentia per damunt dels seus propis interessos.

Per tot això, que Alberto Ruiz Gallardón pretengui ara sostreure als jutges la instrucció dels procediments penals per dipositar-la en mans d'uns fiscals la cúpula jeràrquica dels quals porta implícites evidents connexions polítiques fa que, una vegada més, el Ministre de Justícia aposti decididament per un sistema que dóna l'esquena als principis bàsics del constitucionalisme i de l'Estat de Dret tal com els entenem. En altres paraules, que segueix en la seva línia.