debat de caos general

Autista, indiferent a tot el que es digui fora de la seva dèria, el Parlament de Catalunya ha resolt, com a Els Germans Marx a l'Oest, a llençar més i més llenya al foc, animat a precipitar el xoc final. Amb imatges patètiques. Dues: el portaveu del PSC queixant-se que els haguessin enganyat com a uns xinets amb papers de plata i el president de la Generalitat fent llàstima: ja no té futur, ja no té ambicions personals, el seu destí sols és - afegim - el molt ingrat i injust que han patit els grans homes des de Moisès fins a Artur Mas: conduir el poble elegit a la terra promesa i no entrar-hi.

La perla ens la donà el president qualificant els més de 30 anys de govern autonòmic de Catalunya de temps perdut, malaguanyat. Tot el que s'ha fet, per la tercera via o de la negociació, ha estat fallit, inútil. Els acords de finançament que tant positius eren per a Catalunya, ens deia el propi Artur Mas al seu dia, gràcies a CiU eren pura mentida, engany, paper moll. La negociació no ha servit mai per a res i el conflicte és l'únic camí. Mira per on, qui ens confirma, en seu parlamentària i de manera clara i fefaent, que els governs Pujol eren una presa de pèl ha estat el seu hereu polític.

Seria injust no reconèixer que per xocar dos trens, tots dos ho han de voler. I l'altre vol tant o més. El PP és, en paraules de Rajoy, "nacionalista exacerbado". Recordem Aznar i les campanyes contra productes catalans. Rajoy interposà el recurs que retallà l'Estatut al Constitucional. Ara, volen "homogeneïtzar" i espanyolitzar Catalunya. Són provocadors i, com que les relacions Catalunya-Espanya són tractades per polítics i mitjans sostinguts amb fons públics i partidaris com si fos un partit Barça-Madrid, ja tenim el to del discurs. Amagant que, quan xoquen els trens, qui mor són els passatgers. Els conductors se salven. I que no hi ha partit de tornada. Ni lliga.