Cada estació té la seva pròpia terminologia específica que la identifica i defineix. L'hivern es nodreix sobretot de dos camps: la meteorologia i la roba d'abric. En boca dels parlants, afloren, aquests dies de gener, febrer i març, tota mena de termes referits al temps i a la necessitat d'abrigar-se, la majoria dels quals ofereixen, per l'etimologia o la mateixa controvèrsia entre usuaris, l'oportunitat de conèixer millor la llengua catalana.
Tot i que l'objectiu d'aquest article és parlar sobretot de la roba d'abric, val la pena fer un esment dels mots que el català usa per referir-se al fenomen clau de l'hivern: el fred. I justament, aquest mot ja és objecte de divertida polèmica. Per als gironins, el fred és popularment femenina: "Fa molta fred". L'elecció de gènere no és gratuïta. El femení confereix a la fredor un valor més intens i apassionat. Les locucions relacionades amb el fred més rigorós són curioses: un fred que pela/talla/trepana/, un fred de mil dimonis (difícil d'entendre que els dimonis amb les calderes d'en Pere Botero a tot drap passin fred), un fred que glaça la cua dels gossos (eufemisme per "els collons dels gossos", ja que els tenen molt amagats i protegits), un fred que glaça el pensament, morir-se de fred... La mateixa paraula "fred" assorteix el diccionari d'un ampli camp lèxic (fredor, fredolic, fredeluc, fredolec, fredorós, refredat, fredejar, fredorejar, enfredorir-se, fredorada...) i semàntic (gel, gelor, frescor, gèlid, glacial, glaçador, engelabrir-se, congelat, àlgid, cru, rigorós, hivernenc...)
Per sobreviure a un entorn tan hostil i amb temperatures tan baixes, els habitants d'aquest rodal hem optat per abrigar-nos amb tota mena de peces de roba (que en el seu moment més reculat, quan els nostres rebesavis pernoctaven al Puig d'en Roca, degueren ser pells d'animals). Els humans ens abriguem el cap, el coll, el cos, les mans, les cames i els peus. Per protegir el cap, les opcions són diverses. Podem usar capell, barret, gorra, barretina, boina, casquet de llana o passamuntanyes, per exemple. La paraula barret, de birrus, "espècie de capa curta", prové del gaèlic i designava "una peça de roba que abrigava el cap". D'aquesta paraula, en deriva el diminutiu "barretina". La paraula capell no ve de "cap" sinó de "capa", en el sentit de barret. La gorra és francesa i singularment ha estat la cobertura dels treballadors. L'expressió "anar de gorra" identificava els qui acompanyaven els senyors i no pagaven a les fondes. La boina és basca, i com moltes altres coses basques no se'n sap ben bé el significat. Ben expressiu és, per contra, el mot "passamuntanyes". Si no vols passar fred passant muntanyes, te n'has de posar un! Resulta estrafolari i contra lèxic que algú se'n posi per atracar una sucursal bancària en una ciutat del pla. El casquet és diminutiu de casc que vol dir "crani".
Per abrigar el coll, a part del passamuntanyes -que per mida depassa la cobertura del cap- s'usen diferents tapaboques (paraula que no enganya): la bufanda, el fulard, el buff, el mocador de coll... La bufanda prové, a través del castellà, del francès bouffante, de bouffer, en el sentit d'inflar-se. El fulard és un mocador de seda d'origen francès, amb el significat de "premut, masegat". El buff és la marca registrada d'una peça de roba multifuncional tubular sense costures de l'empresa Original Buff SA, d'Igualada. Aquest tapaboques va ser ideat per Joan Rojas l'any 1991. Rojas, motorista i empresari, usava per protegir-se del fred una braga militar de llana que li picava i va decidir millorar l'invent. Sobre el mocador de coll, més val no entrar en gaires detalls etimològics no fos cas que ens adonéssim quina és la funció lèxica del mocador amb els seus parents el "moc" i "mocar"...
Per abrigar les mans ens valen els antiquíssims (lingüísticament) "guants" del germànic want. Per abrigar els peus, al llit, són idonis els "peücs" i, al carrer, els "mitjons", masculinització diminutiva de les "mitges". Les mitges (de niló -marca registrada: (vi)nyl(e) i (Cott)on- o de llana) són un abric necessari de les cames sota les faldilles de les dones. Els pantalons, en les seves diferents textures i modalitats, tenen un origen curiós. El nom està inspirat en el personatge Pantalone (sant Pantaleone és molt popular a Venècia) de la Comedia dell'Arte Italiana del segle XVI, que vestia pantalons llargs venecians. A casa nostra hi ha qui dels pantalons encara en diu calces (recordin: "En Pere de la cullera va anar a la processó, es va cagar a les calces, ai, mare quina pudor!").
Per abrigar el peus, res millor que unes bones "botes", mot d'origen francès. Hi ha qui les vol emparentar etimològicament amb "bot" (gripau) per la similitud onomatopeica entre el batraci caient a l'aigua i les botes trepitjant basses. Les xiruques són extraordinàriament interessants. El mot ve de Chiruca, que en gallec és diminutiu de Mercè. És marca registrada per Esteve Fontfreda, de Tortellà, per al calçat amb sola de goma, fort i resistent. El nom és en honor de la seva dona, Mercè.
Finalment, per abrigar el cos, les opcions són múltiples. Començant per les samarretes (sense mànigues, de màniga curta i de màniga llarga). Samarreta és diminutiu de samarra, paraula basca que vol dir "massa de llana de les ovelles". Actualment, ben poc tenen a veure amb la llana. La samarreta sense mànigues rep la denominació de "samarreta imperi". No hi ha acord sobre l'origen d'aquesta denominació: un zar rus que les va popularitzar?; una merceria que es deia Imperial que les va comercialitzar?... El jersei, com el seu nom indica, és originari de l'illa anglesa homònima, famosa per la seva llana. El pul·lòver és també anglès: "to pull over", és a dir, "per tirar al damunt". El suèter, també, amb el significat de "suador".
Al damunt de samarretes i jerseis, s'hi posen els abrics. Curiosament, abrigar i abric són derivats d'apricare, que vol dir "abrigar amb el sol". La caçadora no enganya sobre els seus usos antics. La parka és paraula russa, que vol dir "abric de pell". La trenca té un nom d'etimologia incerta, però d'origen militar. L'anorac és paraula esquimal derivada d'anoré, que vol dir "vent". La jaqueta i el gec són la mateixa cosa: una peça de vestir típica dels pagesos. En el seu origen, el nom "Jacques" i França. Els pagesos francesos eren anomenats genèricament "Jacques" per la quantitat que n'hi havia. Els Jacques vestien jaquettes...
