Reconec que fins fa poc temps jo també vivia d'esquena als centres cívics de la meva ciutat. Els coneixia perquè sabia on eren, els havia trepitjat alguna vegada, tenia coneixement d'algun conegut que hi treballava, però he de confessar que aquesta informació massa bàsica, aquesta mirada superficial, no té res a veure amb el que he descobert aquests últims mesos treballant a dins i al costat d'una d'aquestes cases del poble.
És evident que les coses no es poden explicar amb honestedat i profunditat si no les has viscudes amb implicació; i l'essència d'un centre cívic és això: acompanyar la vida propera, viure al costat dels que viuen. Fer costat sense victimisme, aixoplugar, donar eines i caminar plegats, amb la gent més propera, la del barri, la real; segurament unes vides a vegades més complicades, però també més autèntiques perquè estan construïdes des de la dificultat o l'austeritat. Perquè finalment, quan un va fent anys s'adona que la petita felicitat quotidiana, la que fa pòsit, es guanya sabent destriar l'essencial del superflu, el que és autèntic del que és façana, el que construeix del que vesteix, el que et dóna pau del que et dóna glòria; i he de dir que els centres cívics dels nostres pobles i ciutats són les àgores sota teulada de vivències sense concessions ni maquillatge. Una xarxa de santuaris de realitats, de problemes compartits però també de molts somriures i complicitats.
A vegades un s'adona que la grandesa està dins la pobresa i que els afortunats són aquells que necessiten ajuda. Aquesta contradicció una mica literària la raono amb tot el que he vist aquests dies compartint teatre de proximitat i presència low cost al Centre Cívic Barri Vell-Mercadal de Girona. Veient com aquells que no saben on anar troben una porta oberta i un espai on no passar fred, llegir un diari, consultar un ordinador, rentar-se la cara. Gent de totes les edats, nivells socials i colors de pell que es retroben, es coneixen i es barregen amb altres edats, altres nivells socials i altres colors de pell. Homes i dones, joves, nens i nenes que volen aprendre i potser no tenen possibilitats econòmiques de pagar uns extres que ajuden a ampliar coneixements. Gent ja instruïda que vol continuar perfeccionant la seva formació participant de la infinitat de cursos i programes que els nostres centres cívics ofereixen als ciutadans i ciutadanes d'arreu del nostre país.
I creguin-me que el secret de l'èxit a vegades massa anònim de tota aquesta ingent tasca que no fa soroll, no rau en coses materials, que sempre fan falta, sinó en el personal tan implicat que formen les plantilles laborals d'aquestes cases tan complexes dins la seva missió d'aparença senzilla. He descobert que els treballadors dels centres cívics són d'una pasta especial, mags de l'esforç, especialistes en somriures, graduats en paciència, rics en generositat i acaparadors d'amistats per sempre.
