Divendres passat al vespre, les xarxes socials es feien ressò de la mort del cuiner madrileny Darío Barrio quan practicava el wingsuit, una modalitat de paracaigudisme que consisteix a saltar des d'un objecte fix a dos mil metres d'alçada amb un vestit d'ales, tot semblant un ocell i agafant una velocitat propera al 200 quilòmetres/hora. Malauradament era la crònica d'una mort anunciada. Practicant aquest esport de risc en aquests darrers mesos han perdut la vida set persones, entre elles el conegut aventurer Álvaro Bultó, company d'expedició de Barrio per diversos països del món.

Des de ja fa molts anys coneixia el malaguanyat Darío. Al llarg dels meus anys professionals a Madrid era un client assidu del Dassa Bassa, un restaurant d'avantguarda al carrer Villalar, al bell mig del madrileny barri de Salamanca, on viu la gent benestant de la capital. Amb els seus germans i la seva esposa, la ballarina Itziar Ortega, van convertir una antiga carboneria del segle XIX en un moderníssim espai gastronòmic que era un referent, sobretot en les nits del cap de setmana.

Darío Barrio tenia dues passions: la cuina i els esports de risc. Cada matí es preparava al Parc del Retiro ja fos per a una marató a Nova York, una competició de piragua o un salt base a Veneçuela, Itàlia o Groenlàndia. Havia conegut els indrets més perillosos del globus terraqui, on l'home desafia la natura en qualsevol circumstància.

Tots els amics li havíem comentat els perills d'aquests tipus d'esports, on una petita errada humana o una inclemència meteorològica pot ser letal. Però Darío se'n reia, buscava aquesta adrenalina que suposa volar lliurement per l'espai. Gaudia amb el risc, sense importar-li les conseqüències que aquest darrer cap de setmana li suposaren la mort en un desgraciat accident.

Era un home que transpuava alegria, optimisme i que era el cartell de presentació de marques esportives de roba, rellotges, hamburgueses o telèfons d'última generació. La seva participació a programes com Todos contra el chef o a les nits de Cap d'Any a Tele5 l'havien convertit en un personatge mediàtic i home de referència per a moltes cases publicitàries. El somriure de Darío era únic. La seva simpatia, màgica. Ho tenia tot: fama, diners, família, reconeixement i popularitat. Però vivia al límit. A dos cents per hora o... més. Al Twitter, al WhatsApp o al Facebook no apareix vestit de xef com el veies cada dia al seu establiment, sinó vestit com un ocell passejant-se pel cel. I com un ocell va morir en un exercici que al llarg de la setmana havia assajat sense problemes i que encara avui es pot veure al Youtube. Aplastat contra els murs d'un castell a Sierra del Segura (Jaén) en el que seria el seu darrer vol.

Als 42 anys, es perd un cuiner de referència a la Comunitat de Madrid. Era la imatge gastronòmica de la capital d'Espanya en un munt de certàmens celebrats per tots els continents per atreure turistes de notable poder adquisitiu. Admirava Ferran Adrià, a qui considerava un mestre per a tota la nova fornada de cuiners. Estava tip de passejar-se pel cel de l'Empordà, llançant-se tot sovint des d'Empuriabrava, un indret del qual parlava maravelles. La seva passió pel risc li ha manllevat la vida en el millor moment de la seva carrera professional. Però mai no va voler posar-hi fre. Els seus vídeos a Internet posen els pèls de punta. En el darrer, penjat poques hores abans del seu traspàs,amb el seu somriure típic anunciava una segona part que mai ja no arribarà. Descansi en pau.