La vila d'Arbúcies, com cada any, després de la festivitat de Corpus Dei celebra les festes de les enramades, sis dies de tabola veïnal, amb els barris guarnits amb garlandes, elements vegetals i serpentines lligades als balcons a banda i banda del carrer. Una orquestra entusiasma a la gent a sortir a ballar i a recórrer a la nit el carrer en gresca fent una passada amb atxes enceses on tothom taral·leja la música. Antany tots els pobles de Catalunya commemoraven solemnement i religiosa la celebració de la institució de l'eucaristia. Fou el 1208 quan es va promoure la idea de festejar-ho en honor al cos i la sang de Crist presents en l'eucaristia.
Les enramades representen les festes més preuades i entranyables de la vila, puix que de festes majors se'n troben arreu, però aquesta especificitat festiva només se celebra en pocs pobles i la més famosa és la de Sallent, una festa que fou declarada d'Interès Turístic i Festa d'Interès Nacional. Una celebració cabdal del patrimoni cultural de Sallent que es remunta al segle XIII, fins hi ha documents que manifesten de com s'engalanaven els carrers. A altres poblacions com Breda la festa es va extingir; al Vendrell es continua celebrant l'octava del Corpus amb el nom de "pa beneït" i alguns actes són semblants als que s'escenifiquen en els carrers d'Arbúcies. Abans quan vivia gent en els verals pagesos d'Arbúcies les enramades duraven set dies, ara sis d'alegria, de música i colors. El primer dia de festa és en el nucli antic de la població: a la plaça de l'església al costat de l'ajuntament. El jorn començava amb una missa més o menys concorreguda i a la plaça es ballava una dansa i una sardana, vermut i dinar amb entremesos i pollastre rostit, a la tarda, concert i ball. S'organitzaven jocs de cucanya pels nens. Es donava per acabada la xerinola quan l'altre carrer feia la passada.
En la mesura que emergí la secularització i la recuperació de l'esperit pagà, que s'havia amagat sota el nacionalcatolicisme on romania en estat latent, totes les festes perderen significació religiosa i els actes populars lúdics s'ensenyorien de l'esdeveniment. L'origen de la transformació en les enramades fou probablement un incendi en l'església exageradament ornamentada, que provocà que l'eucaristia sortís a fer un recorregut pels carrers i, un cop allà, acabada la processó, s'injectaren manifestacions profanes, com cants i ballarugues (la "passada" pels barris conserva la versemblança d'una processó, ara laica).
Les festes formen part del procés de socialització pels infants, d'iniciació pels nens i les nenes a la vida comunitària dels adults, com ho foren el ritual de la primera comunió i de la confirmació. Un dels deures els nens en les enramades era anar a buscar la balladora, la xicoteta, en llur casa i pagar-li el vermut i a la tarda en el concert el cafè i el gelat. La treien a ballar i durant el dia li prestaven atencions. Es comportaven com persones grans. El mateix capteniment observaven en les nenes, donetes en ple aprenentatge social. Moltes parelles aprofitaven la festa per declarar-se, posar-se a festejar o alguns mostraven davant del poble la seva relació que podia prosperar en un lligam estable i acabar en matrimoni.
La festa cohesionava els ciutadans en un esperit local i reforçava els rols tradicionals assignats a l'home i la dona. L'oci servia per mantenir l'ordre establert, però paradoxalment el transgredia, puix que deixar de feinejar fins beure més del compte o assajar l'art de la seducció masculina o femenina en el context de la festa adquiria un significat social de complicitat col·lectiva, de comprensiu consentiment. La festa és una catarsi col·lectiva, una explosió de sentiments reprimits i una violació controlada de la norma. Nogensmenys la festa també significava la pervivència del costumisme nostrat, jocs pels nens al carrer, sardanes, balls tradicionals, amb alguna incorporació castissa com el xotis al final de la passada.
Quan estudiava Antropologia Cultural a la universitat li vaig parlar al doctor Esteve d'aquesta celebració i em va suggerir que elaborés un estudi, un treball de camp, que m'obligà a fer vàries enquestes a homes i dones d'edats i classes socials diferents, com entrevistes a persones notables que m'informaren proporcionant-me valuoses dades sobre l'evolució de la festa.
En aquells anys jo estava molt influït pel marxisme i la psicoanàlisi, els dos grans corrents de pensament que travessarien tot el segle XX i el dividirien culturalment en dos bàndols enfrontats amb els seus partidaris i detractors, sense que mai, malgrat els esforços d'alguns teòrics, es trobessin punts d'enllaçament. Pels marxistes, Freud representava l'ànima burgesa trastocada per neurosis provocades per l'oci embrutidor i pels freudians el marxisme era la vulgaritat dels obrers ressentits posada al servei de polítics mediocres comunistes. Segons el dogma marxista, escriptors com Marcel Proust, James Joyce, Kafka, Bergson, fins el naturalista Gregor Mendel amb les lleis genètiques de transmissió de caràcters, eren lacais del capitalisme. El surrealisme figurava ser també un art embordonit i decadent nascut en el morbós i laberint ventre del freudisme. Equipat ideològicament amb dues cultures irreconciliables vaig apropar-me a esbrinar què s'amagava en el rerefons de la festa.
Les enramades tanmateix són diametralment diferents a les d'antany. El fet més remarcable i admirable que hi incidí fou l'emancipació de la dona, un fet possibilitat gràcies a la democràcia.
