Malgrat que ens comporta més d'una mirada de condescendència, i també algun comentari enverinat sobre la presumpta immaduresa dels nostres gustos, alguns ens trenquem la cara cada dia en defensa del valor cultural dels superherois. Ja no només com a essència generacional d'una manera de veure el món, sinó com a llegat inequívoc de les mitologies clàssiques. O no són, els nostres admirats guardians emmascarats, la posada al dia dels herois tràgics? No són, les Sagrades Escriptures, la font d'inspiració de bona part dels relats contemporanis sobre la salvació de la humanitat? Negar-li intel·lectualitat als còmics, i al seu imaginari audiovisual equival a girar l'esquena a la millor metàfora possible de nosaltres mateixos.
El més sorprenent és veure com aquests pilars culturals es transmeten de pares a fills, i com la lectura que en fan aquests últims és el millor resum de la seva vigència. El meu, de sis anys, en porta un que no para d'aprofundir en el tema. Primer era molt de Hulk, per allò de la destrucció massiva (fàcilment reproduïble al menjador de casa, a més), però, després d'un breu trànsit per Spiderman i Superman, ha acabat clarament posicionat a favor de Batman. El motiu no pot ser més contemporani: Batman és un superheroi sense poders, una persona normal que desafia les seves limitacions per fer coses extraordinàries. Està fascinat per l'aureola de misteri que desprèn, pel fet que es vesteixi de rat-penat per vehicular un terror infantil. Li sembla la mar de raonable que el seu enemic més acèrrim sigui un pallasso (el Jòquer), perquè "fan una mica de por", i entén que el seu pare arrufi el nas quan surt el nom de Robin "perquè només es mira com el Batman treballa".
Però el més important és que, a diferència de Superman (que li recorda a Jesús: el nen l'ha captat ràpid), Batman "podria existir". Vet aquí la clau: el present és dels herois creïbles. 75 anys després del seu naixement, Batman encara és un reflex molt fidel de qui ens agradaria que ens salvés de les nostres foscors.
