El passat u de gener es va tancar la finestra reformista del primer govern Rajoy; legislatura conclosa. Si la primera consigna va ser evitar la intervenció d'Espanya per part de les autoritats europees, la segona consisteix a fer creure als votants que el pitjor ja ha quedat enrere i que hem entrat en una fase nova. En lloc d'ajustaments, rebaixa d'impostos; en lloc de liberalitzar els mercats, consolidar els privilegis; en lloc de reduir la mida de l'Estat, proposar més despesa pública. Cal esperar per al pròxim curs uns pressupostos moderadament expansius: la contractació de nous funcionaris, algun gest de complicitat en els salaris i un increment en la licitació d'obra pública. Els municipis utilitzaran part del superàvit acumulat al llarg d'aquests anys a condicionar els carrers i millorar els serveis en comptes de reduir el seu endeutament. De l'austeritat germànica hem tornat a una certa laxitud, objectiu el qual només en part respon a criteris econòmics. El repartiment del poder polític apressa i les eleccions europees han suposat un seriós avís per al partit en el govern. Ara toca complimentar, encara que no gaire, la butxaca dels contribuents. Arriba el nou IRPF.
Des del 2008, la crisi ha deixat un rastre sagnant: una quarta part de la població activa en atur -la meitat, si parlem dels joves-; salaris plomats; un endeutament i un dèficit desbocats; l'Estat del Benestar clarament malparat... El prestigi de les institucions s'ha anat deteriorant a mesura que l'exigència de sacrificis es concentrava en els treballadors en lloc d'eliminar les prerrogatives dels clients. Podríem dir que se'ns ha sotmès a una dolorosa cirurgia, però que el privilegi de la rehabilitació es va reservar només a uns pocs. Ja Tocqueville explica en el seu clàssic La democràcia a Amèrica que és l'increment de la desigualtat el que embruteix al poble. Hi ha un punt precís de l'equitat que conjuga l'esforç amb l'esperança, la justícia amb la igualtat d'oportunitats. No obstant això, la finestra reformista es va tancar l'u de gener sense que es resolguessin els greus problemes que destrueixen el motor espanyol: la mala assignació en els recursos públics, la falta d'un contracte únic que estimuli el mercat laboral, les absurdes rigideses que determinen l'actuació dels col·legis professionals, la costosa teranyina de les subvencions, un sistema fiscal poc eficient...
Aquestes reformes ja no es faran, perquè d'entrada resulten difícils de pair per als afectats i els seus fruits es demoren en el temps. Enlloc del dinamisme que ha imposat des del primer dia Matteo Renzi, el govern de Rajoy -i, abans, el de Rodrí?guez Zapatero- va optar per apuntalar una estructura socioeconòmica que ha funcionat raonablement durant els últims trenta anys, però que ara es presenta com obsoleta en el món volàtil de la globalització. S'ha perdut una oportunitat històrica que tardarà a tornar-se a repetir. El 2016 s'inaugurarà una legislatura d'aliances amb múltiples fronts oberts. És possible -encara que només sigui pel moment del cicle en què ens trobem- que una nova crisi truqui a la porta d'Occident. Mancats de munició pressupostària, els ajustos tornaran amb força alimentant el discurs de la indignació. Amb Jean-Claude Juncker, també Europa sembla apuntar-se a la paràlisi pròpia dels insiders. Mal senyal. Amb la rebaixa de l'IRPF, hem entrat en el període de la propaganda. I el que necessitem amb urgència és un xoc de seny.
