Els habituals de les tertúlies radiofòniques han coincidit a dir que el discurs de proclamació del rei Felip VI va ser un discurs de baix voltatge. Han passat uns dies i tot això ens pot parèixer remot, si tenim en compte la velocitat en què es difon la informació. Però a mi no em sembla massa temps. El cas és que no he estat capaç de treure'm del cap un petit detall del discurs. Una nimietat, possiblement, però com un explosiu.
El cas és que, en fer referència a la diversitat de llengües que es parlen a l'Estat, féu menció de tres o quatre poetes que venien a exemplificar la pluralitat lingüística a què feia referència. En el cas de Salvador Espriu era de preveure. Allò dels "ponts del diàleg" sempre fa quedar bé. Encara que el diàleg sigui una proposta allunyada de la pràctica política. El poeta es dirigeix a Sepharad i diu: "Fes que siguin segurs els ponts del diàleg / i mira de comprendre i estimar / les raons i les parles diverses dels teus fills". És evident fins a quin punt, encara que els versos d'Espriu són citats sovint, no se'ls fa gaire cas.
Ja he dit que la citació d'Espriu no em va sorprendre. El que no m'esperava era que citàs Castelao. I ara pens que fou molt agosarat, el rei. Podria dir que hauria de considerar-se un atreviment? Un risc que no go?saria qualificar de baix voltatge. Alfonso R. Castelao fou escriptor i polític gallec, pintor, dibuixant satíric, metge... Sobretot fou un dels grans teòrics del galleguisme polític, defensor de la sobirania del seu poble i contra la dependència econòmica i l'opres?sió cultural. Durant la Guerra Civil s'exilià als Estats Units i a Nova York va escriure una única obra de teatre: Os vellos non deben de namorarse. Una farsa que potser va imaginar sota la influència del grans esperpents de Valle-Inclán. Va dir que l'escri?via com a remei per apagar les hores de nostàlgia i amb la intenció que el poble gallec s'hi divertís. I, encara avui, és una de les obres més populars d'aquell teatre. S'estrenà a Buenos Aires, l'any 1941 i consta de tres parts. En cada una d'aquestes parts s'hi expliquen les desgràcies que sobrevenen a aquells vellards que cerquen els amors de les jovençanes. Tres històries burlesques de gran comicitat i enginy. Una farsa.
A la primera part, don Saturio, un apotecari vell i fadrí, i alhora molt enamoradís, es vol casar amb una jove contra la voluntat de dues germanes fadrines que no cessen de donar-li matadura perquè no es casi. Apareix la mort que l'adverteix que els vells que s'enamoren de les joves acaben morint-se aviat, poc temps després del casori, de l'estrall que s'han vist obligats a fer al llit nupcial. La segona història explica el cas de don Ramon. S'enamora d'una jove, però aquesta, que alhora té un amant portuguès, només l'accepta per si pot prendre-li les terres i els bens de què és amo i senyor. Don Ramon mor de l'excitació que agafa en acudir a la cita. La tercera part conta la història d'uns pares que tracten de convèncer Pimpinela, la filla, perquè es casi amb don Fuco, un vellard ric i ple, perquè és l'única manera que tenen de sortir de la pobresa i de la fam. Don Fuco la demana en matrimoni i ella l'accepta. Però el vell mor dins el llit de forma inesperada. Al final, un epíleg ens presenta els tres vells protagonistes -don Saturio, don Ramon i don Fuco- al cementiri. Són morts i surten de les tombes: ploren, es queixen, sospiren. Pensen que es varen morir abans d'hora perquè s'enamoraren de dones joves, mentre elles estan contentes, gaudeixen dels seus béns i s'emporten al llit els amants més valents. Aquells que els donen més alegria al cos.
En sentir que el rei Felip VI citava Castelao en el seu primer discurs, vaig pensar en la farsa teatral escrita a l'exili: Os vellos non deben de namorarse. Pobres "vellos"!, vaig pensar. Per què no han d'enamorar-se? La comèdia ve a dir-nos que no és favorable a la salut. Però, entre l'amor i la salut, seria un disbarat no escollir l'amor.
