Si encara teníem alguna esperança que no fos així -i en aquests temps ja molt poca gent en tenia-, les revelacions sobre l'escandalosa conducta fiscal de Jordi Pujol ens han demostrat que hem arribat al final del trajecte. El règim que es va instaurar amb la Constitució del 1978 ha tocat fons. No hi ha sortida. Es miri com es miri, és el final. Rajoy i el seu partit estan pendents d'una investigació judicial de conseqüències impredictibles. Felipe González s'ha convertit en una mena d'oligarca llatinoamericà que ha perdut la poca autoritat moral que li quedava. El rei Joan Carles ha desaparegut del mapa i potser això sigui el millor per a tots. Les organitzacions d'empresaris i els sindicats han demostrat que eren organitzacions fraudulentes o fins i tot coves d'Ali Babà. I aquí no acaba tot. Les universitats estan en fallida tècnica a causa de la política irresponsable dels seus dirigents, i el sistema educatiu arrossega uns índexs intolerables de fracàs i d'abandonament. I ara ens arriba la notícia -que molts sospitàvem- que el catalanisme i la seva mística victimista ("Espanya ens roba") era un simple truc per ocultar les mateixes misèries que es denunciaven en els altres. Res era com se'ns havia fet creure. I la mateixa podridura s'ha estès per tot arreu i abasta tothom.
Però aquest monumental frau col·lectiu no és només obra de la classe dirigent i dels seus aliats, encara que la seva responsabilitat en el que està passant -i no només política, sinó penal o fins i tot criminal- hauria d'haver portat molts dels seus representants a la presó. Si fos així i només els de dalt en tinguessin la culpa, tot seria molt senzill, però resulta que no ho és. Perquè aquest frau gegantí no s'ha produït en una cambra de buit, sinó davant dels nostres nassos i durant moltíssims anys. I ens agradi o no, la majoria de nosaltres no hem protestat ni hem dit res, almenys fins que la crisi econòmica va començar a afectar-nos i de sobte ens vam adonar de fins on havien arribat les coses. I el pitjor que podem fer ara és ignorar la nostra participació, encara que sigui com a extres, en la falsificació monumental de la realitat que hem viscut. Perquè tots nosaltres -repeteixo- hem estat còmplices d'aquest frau, ja que d'una manera o altra tots l'hem justificat o l'hem consentit.
I ara no s'hi val fer-se el suec i fer cara de sorpresa, com passa als vodevils casposos quan el marit banyut entra a l'habitació i es troba la dona amb un altre. Perquè aquí tots hem sabut encara que fingíssim no saber. I aquí tots hem encoratjat o disculpat el frau, sempre que els beneficiats fossin els "nostres" o nosaltres poguéssim obtenir-ne algun benefici, per diminut que fos. A ningú li agrada sentir això, perquè tots preferim pensar que tot alllò dolent que ens passa és culpa d'altres -dels dolents, de la "casta", dels rics, dels poderosos-, però les coses mai són tan senzilles. Ens agradi o no, ens hem acostumat a viure en una societat anestesiada en la qual la culpa sempre era dels altres -i mai d'un mateix- i en la qual no hi havia consciència cívica ni responsabilitat individual de cap mena. I en aquest model fraudulent de societat, volíem que ens ho donessin tot fet a canvi del mínim esforç. El talent i el mèrit no servien per a res, perquè l'amiguisme o l'enxufisme ho arreglaven tot. I així hem començat a creure que vivíem en una societat de drets inesgotables en la qual ningú tenia cap obligació i en la qual ningú havia d'esforçar-se per obtenir res. I en aquesta societat ningú o gairebé ningú s'atrevia a viure sense una ajuda oficial o una subvenció, començant per les grans empreses que s'aprofitaven dels seus contactes polítics, i acabant pels aturats que assistien a cursos fraudulents de formació en els quals tot era fals.
I a poc a poc, davant la nostra indiferència o la nostra complicitat, el frau s'ha anat estenent a tots els aspectes de la vida pública, des de l'Administració de Justícia a les Cambres de Comptes, però també a tots els aspectes de la vida civil, des dels conductors borratxos fins als que falsifiquen les baixes d'invalidesa. A ningú li agrada sentir això -repeteixo-, però no trobarem una solució fins que siguem capaços d'assumir la nostra pròpia responsabilitat en tot el que ha passat.
