Llegint l'Expansión fa uns dies em va cridar l'atenció una anàlisi de 10 propostes que alguns experts recomanen per lluitar contra l'elevada desocupació juvenil que pateix Espanya, situada avui en el 55%. Entre aquestes propostes, n'hi ha algunes ja conegudes com els minijobs, el contracte únic o la formació dual. Sens dubte, considero que la majoria són propostes molt interessants per esmorteir els danys que la situació actual causa i causarà en una generació que ha invertit a formar-se com cap altra, però que per si soles no tallaran el problema.

El risc que més de la meitat dels joves no trobi feina avui és qui els contractarà demà. Un jove que no ha treballat o no ha pogut fer-ho en allò en què s'ha format, difícilment aconseguirà fer-ho en el futur, ja que en uns anys deixaran de ser recent titulats i no podran aportar experiència professional. En aquest sentit propostes com els minijobs o la formació dual poden ajudar-nos a pal·liar aquests efectes devaluadors, però no serveix de res posar els nostres joves a la nevera si no comencem a construir un futur en el qual puguin tenir un paper d'acord a la seva preparació i expectatives.

A Espanya tenim més titulats dels que les empreses demanden, i això no té cap sentit a menys que comencem a plantejar-nos un model productiu en què tots ells tinguin cabuda. Tenim molts joves, ben formats, que podrien estar treballant en centres d'investigació per desenvolupar productes d'alt valor afegit, els quals podem fabricar al nostre país i exportar a tothom, tot generant ocupació per al conjunt de la societat. I només si aquest és el nostre objectiu té sentit preservar les capacitats i habilitats dels joves d'avui mitjançant aquests minijobs, al contrari, la mesura només servirà per, de nou, tornar a devaluar els salaris.

Últimament els nostres dirigents parlen molt d'infraestructures o rebaixes d'impos?tos. I, si bé és cert que les infraestructures aporten valor a la societat (trens, carreteres, etc.), també ho és que només ho fan si tenim indústries que les usin. Potser ha arribat el moment de superar les teories keynesianes i anar més enllà.

Un dels papers fonamentals de qualsevol govern és promoure un context en el qual les empreses puguin formar-se i créixer aportant valor al conjunt de la societat. En certa manera, els estaments públics han de proveir terra fèrtil en la qual es pugui germinar un bon teixit industrial i empresarial. Però la pregunta que ens hem de fer és si ha arribat el moment d'anar més enllà. Potser la terra ja és fèrtil, i si seguim abonant-la amb més carreteres i trens només aconseguirem malgastar els recursos de tots. Potser el que ens passa és que tenim més terres que recursos dedicats a sembrar-la i recollir-la. Potser ha arribat el moment d'utilitzar els recursos públics per fomentar un model productiu d'un valor afegit més alt donant un pas més enllà de l'habitual debat sobre infraestructures i impostos. I no són poques les mesures que podem prendre des de les nostres institucions en aquest sentit. Podríem oferir incentius a multinacionals que instal·lin centres d'investigació a Espanya i es comprometin a produir aquí els seus productes. Moltes empreses xineses comencen a internacionalitzar-se i Espanya pot ser una excel·lent porta d'entrada a Europa i al nord d'Àfrica. No només disposem d'una localització i de comunicacions excel·lents amb la resta del continent, sinó que a més disposem d'un immens nombre de professionals ben formats per liderar aquests projectes.

Poc es parla també del paper que poden tenir les mateixes universitats en aquesta revolució industrial que necessita el nostre país. Necessitem destinar més recursos públics a projectes d'investigació en els centres universitaris, atès que d'aquí poden sorgir idees i nous productes que puguin produir-se a Espanya i exportar-se a tot el món, i generar ocupació a una infinitat de treballadors més.

La nostra societat porta anys invertint a formar bons professionals que contribueixin a crear una indústria que aporti riquesa i benestar. Ens permetem invertir milers de milions en formació i, no obstant això, oblidem com transformar aquesta formació en riquesa per al conjunt de la societat. Sens dubte, hem de donar un pas més, consolidar allò aconseguit fins ara i treballar de veritat en pro d'una societat justa, amb oportunitats per a tots i que faci sostenible el nostre estat del benestar.