M'entra una tristesa enorme quan veig aquestes esgarrifoses escenes de mort i destrucció a Gaza, barris sencers en ruïnes, més d'un miler i mig de morts enterrats entre la runa -on hi pot haver supervivents que agonitzen entre la pols-, l'aterridor percentatge de nens entre les víctimes (20%) i els dos-cents mil desplaçats a la recerca de seguretat sense saber on trobar-la, ja que fins i tot els hospitals, les mesquites i les escoles de l'ONU han patit bombardejos. M'imagino la Franja de Gaza com un gegantí escenari d'una d'aquestes pel·lícules apocalíptiques que pretenen representar el món després d'una conflagració nuclear amb famèlics i terroritzats supervivents vagant sense rumb fix entre ombres i fum. Però això no és ficció, és la tràgica realitat diària per a milió i mig d'éssers humans que han nascut o viuen al lloc equivocat del qual no poden escapar i on ara tampoc tenen aigua ni llum. Davant de tanta tragèdia em sembla obscena l'afirmació de l'ambaixador israelià a Washington que Israel mereix el Premi Nobel de la pau per la contenció de què fa gala a Gaza. Si jo fos ministre d'Afers Estrangers el destituiria avui mateix... però el seu ministre és Avidor Lieberman, que pensa com ell i això és part del problema.

Naturalment que Israel no fa això per maldat, ho fa en legítima defensa perquè des de Gaza li disparen coets i la protecció dels seus ciutadans és el primer deure d'un estat que es preï, sense que serveixi d'excusa el caràcter artesanal dels míssils, la seva nul·la punteria, el fet que a penes causin víctimes (però sí alarma social), o el fet que l'eficaç escut protector israelià antimíssils els destrueixi gairebé tots abans que impactin contra el terra. Israel té dret a defensar-se d'aquests atacs i cal comprendre que davant la seva repetició dia rere dia arriba un moment en què un es cansa i respon amb contundència. Però hi ha límits i s'han sobrepassat. La diferència en potencial bèl·lic entre Israel i Hamàs és la que hi pot haver en musculatura entre un adult i un nen, amb la diferència que un nen no sap el què fa i Hamàs ho sap molt bé. Per això pot merèixer un bon mastegot i si el noiet s'amaga entre d'altres, pot ser que el mastegot copegi també a qui tingui a prop, el que no és correcte és enviar al cementiri tota la guarderia. Per això Israel guanyarà la guerra militar mentre la seva imatge i la seva legitimitat internacional s'erosionen cada vegada més.

Israel té dret a defensar-se però ha de fer-ho guardant les proporcions. Aquest és un primer problema. Però hi ha un altre que és previ. Per què disparen els habitants de Gaza míssils als israelians? Estan bojos, són uns veïns indesitjables o hi ha alguna raó que ho explica? No exculpo que es llancin coets contra civils indefensos perquè no és acceptable però hi ha una raó que ho explica i es diu ocupació. Els habitants de Gaza no llençarien míssils si no visquessin confinats en un gueto sense esperança, on no poden viatjar, importar o exportar i on cada dia es radicalitzen més.

Des que el 1967 Israel va ocupar Cisjordània i Gaza s'ha quedat amb les seves millors terres (política d'assentaments) i ha convertit els palestins en ciutadans de segona classe sense drets polítics, presoners en la seva pròpia terra. No és estrany que es radicalitzin. Però també els israelians es radicalitzen perquè tenen por. Alguna cosa molt dolenta passa a Israel quan el 90% dels israelians donen suport al que el seu exèrcit fa a Gaza. Tots dos violen les lleis internacionals mentre l'ocupació els destrueix i envileix moralment i és una bomba de rellotgeria que compromet el mateix futur d'Israel com a estat jueu i democràtic. L'única solució és negociar una sortida acceptable per a tots. Els israelians més lúcids ho saben encara que alguns desitgen resoldre el problema expulsant els palestins cap a Jordània, de manera similar a com Hamàs, que no reconeix la mateixa existència d'Israel, pretén llençar els jueus al mar. S'imposen els extremistes dels dos costats (l'actual ofensiva israeliana impedeix tota possibilitat de negociació en acabar amb el Govern palestí d'Unitat Nacional entre Fatah i Hamàs), la violència augmenta el seu nombre i així és impossible entendre's perquè matar o deportar com feia Gengis Khan en els seus bons temps ja no és una opció vàlida. Avui cal oferir una alternativa a la por d'uns i a la desesperació d'altres i aquesta alternativa és l'estat palestí acompanyat de sòlides garanties de seguretat per a Israel (que només els Estats Units poden donar).

Fins que això no passi qualsevol arranjament serà purament temporal en espera del següent esclat d'odi. Des de fa cinc mil anys a Israel/Palestina han dominat uns o altres sense conviure mai. Però fins quan? Napoleó solia dir que amb les baionetes es pot fer de tot... excepte seure a sobre. Dels palestins es diu que no desaprofiten ocasió d'equivocar-se i d'Israel es podria concloure que té bons tàctics però estrategs dolents perquè no té un pla per sortir de l'actual cicle de violència. Després de l'actual operació militar hi ha mil cinc-cents habitants de Gaza més morts, però l'odi cap a Israel s'ha multiplicat en milers de joves que un dia també dispararan coets.