Miquel Berga es manifesta refractari a pensar que "si tanquem fronteres viurem millor que els que en queden fora". I afegeix que entén el benestar com "una aspiració universal". Seria difícil explicar millor la idea de justícia universal que presideix el meu capteniment i m'estimula en el dia a dia. Podríem acordar segurament que aquesta aspiració va pel camí de fer-se realitat amb organismes mundials com l'ONU, impensables abans del segle XX. Entre cometes he citat dues frases del pròleg que firma Berga al llibre 14 raons d'un país que s'obre al món, de l'advocat i amic Antoni Sant Blanc (Llibres del Segle), que aporta arguments a la vocació catalana d'asseure's a la taula dels estats del món. I és precisament aquesta una de les qüestions que aquests dies em porten de cap, perquè veig molta gent anteposant la causa universal a la particular de Catalunya, quan són complementàries. No em sembla just que altres pobles facin camí cap a aquest cosmos del benestar i la justícia amb la seva pròpia personalitat reconeguda per endavant, mentre Catalunya és maltractada, escarnida i no pot ni aparèixer en el mapa.
