Vivim immersos en l'efecte Chewbacca. Sí, sí, Chewbacca. Fem una mica de memòria: Chewbacca és un dels personatges més populars de la saga Star Wars i és conegut, fonamentalment, per la seva presència física (no podia ser d'una altra manera tractant-se d'un peluix de dos metres) i per ser el col·lega incondicional de Han Solo, l'home que tots voldríem ser de grans. Però Chewbacca, tret del seu context, analitzat fredament, es torna una mica absurd. La seva contribució a la trama es limita, si t'hi fixes, a repartir galetes quan apareixen les tropes imperials i a cridar, cridar molt. Brama, fa un grunyit recorrent que ens fa molt gràcia, però estudiat amb atenció, més enllà del gag que genera, és repetitiu i, perquè no dir-ho, absurd. Veus tots aquells personatges intentant salvar la galàxia mentre la bèstia peluda rondina sense causa aparent, o bé borda alguna cosa i el pobre Solo fa veure que l'ha entès. Saps que és a l'escena per això, perquè sents el grunyit, perquè l'efecte de so és identificable, però el seu paper és testimonial, superflu, de mascota bípeda però poc funcional. És, al capdavall, un simple contrapunt, perquè no determina els esdeveniments, però en forma part des de l'arbitrarietat.
Vivim, deia, en l'efecte Chewbacca, i el veiem reproduït cada dia a les tertúlies del nostre país. Allà, sempre n'hi ha un o una que brama, que borda, que s'exclama inintel·ligiblement mentre els altres fan veure que l'entenen. Sempre fa servir el mateix grunyit, perquè compta amb què el seu paper és identificat com a recorrent, i ningú no li demanarà que faci una altra cosa. No protagonitza els fets, però actua com si la seva presència fos preponderant.
Amb una diferència molt significativa: Chewbacca, en el seu marc de ficció, no deixa de ser una simpàtica paròdia de l'animalot que portem dins, mentre que alguns tertulians, per més que bramin, per més que apugin el to, no fan punyetera gràcia. I, lamentablement, la seva pel·lícula es projecta cada dia.
