Piadosos per una vegada, els tecnòcrates del Fons Monetari Internacional han suggerit a la UE -és a dir: a Angela Mer?kel- que relaxi una mica el dogal d'impostos que Mariano Rajoy ha posat al coll als espanyols per indicació de l'estricta governanta alemanya. Advoca l'FMI per rebaixar els tributs fins i tot en el cas que Espanya segueixi estirant més el braç que la màniga i incompleixi, com incomplirà, el percentatge màxim de dèficit que li han fixat a Brussel·les.

Rajoy, en vigílies d'eleccions, ja ha anunciat el seu propòsit d'alleu?jar els espanyols d'una part dels impostos que abans els va apujar; però els peixos grossos de Brussel·les no semblen estar d'acord amb aquestes alegries. A diferència de l'FMI, que últimament està d'allò més tou, la UE comandada per Merkel vol que seguim en temps de Quaresma, estalviant en despeses i carregant encara més la mà sobre els tributs. Infeliçment, al Govern li passa el que a la majoria dels espanyols, incapaços d'estalviar un sol euro al mes. D'on no hi ha, no en pot rajar; encara que en el cas dels governants sempre quedaria el recurs una mica temerari a reduir encara més les prestacions amb noves tisorades a la sanitat, l'educació i les prestacions socials que deixarien mig mort el suposat Estat del Benestar.

L'altra alternativa consisteix, com és lògic, a esprémer les ja exhaus?tes butxaques del contribuent per augmentar els ingressos. Aquesta operació podria executar-se de manera relativament indolora només repartint la càrrega dels impos?tos entre el major nombre possible d'espanyols. Si comencessin a pagar els que s'emporten els diners a Suïssa, els que obliden confessar a Hisenda les rendes dels seus immobles i tot el copiós exèrcit de rendistes defraudadors, la recaptació creixeria prou com per estalviar-nos les retallades -tan doloroses- a les prestacions públiques. El pitjor és que es tracta d'un projecte de difícil formalització, si s'ha de jutjar per tot el que es porta parlant de la lluita contra el frau fiscal i el poc -o més aviat res- que s'ha fet en aquest sentit.

Una altra opció, ara que vénen eleccions i el Govern voldrà congraciar-se amb els seus votants, és que Espanya se salti a la torera -com ha fet França- les exigències de dèficit que Merkel imposa als qui gasten més del que ingressen. Per desgràcia, passa amb les nacions el mateix que amb els individus, i no?més als rics se'ls perdona allò que de cap manera es tolerarà als pobres. França potser pugui donar-se el luxe d'ignorar els manaments de la llei de Merkel; però no és segur que Espanya estigui en la mateixa posició de força.

Queda encara, certament, la pos?sibilitat esbossada ja per les en?questes que les pròximes eleccions donin el govern a un partit que, com el de Pablo Iglesias (júnior), advoca no ja per incomplir el dèficit, sinó fins i tot per deixar de pagar el voluminós deute d'Espanya. S'ignoren quines podrien ser les conseqüències d'aquest ?desafiament al bon ordre de la UE; però sí se sap que qualsevol cosa pot passar en aquest país darrerament.

Per sí sí o per sí no, farien bé els peixos grossos de Brussel·les a afluixar una mica la corda que han posat al coll dels espanyols. Al capdavall, el perdó als deutors -i fins als deficitaris- és un consell recollit als Evangelis. Encara que xoqui amb la Bíblia de Merkel.